5 RITUALS TIBETANS

“El secret de l’eterna joventut”

En aquest post descriuré els cinc rituals tibetans, el secret de l’eterna joventut.

En principi, dit així, sona bé. Encara que envellir sigui un procés natural imparable (malgrat que hi ha científics que ho consideren una malaltia, cosa que jo no) crec que a molts ens agradaria ser joves el major temps possible.

Abans d’entrar en matèria, aquest enllaç del tràiler de la pel·lícula Lucky, molt interessant de veure, relacionat encara que subtilment amb els exercicis aquí descrits.

Un dels factors per gaudir d’una bona salut és incorporar l’exercici en l’hàbit diari, així com també cuidar l’alimentació. L’exercici habitual com el que fem al gimnàs, caminar, córrer, nedar o fer un esport que ens agradi ens aporta molts beneficis pel cos i per la ment.

L’exercici que es planteja en els ritus tibetans juga en una altra lliga, és la lliga dels camps energètics, tot i que només en salut física ja ens aportarà uns beneficis importants. De fet són exercicis que es realitzen en una pràctica de ioga, malgrat que la part de flexibilitzar o tonificar les articulacions o la musculatura no sigui el fet principal.

No pretenc en aquest post explicar el sistema energètic del que forma part el cos humà, però sí donaré una petita pinzellada referent a l’energia, per comprendre millor els rituals.

El món oriental està mol avesat a considerar el cos humà com un cos energètic i, segons això, han sorgit pràctiques mil·lenàries de curació com l’acupuntura, reflexologia, reiki…i d’uns exercicis amb moviments pausats que volen integrar el cos, la ment i l’esperit com el Ioga, Tai Chi o el Chi Kung, aquests últims derivats d’un art marcial.

Segons aquesta visió energètica, som energia. Tenim uns canals que travessen el cos per on circula l’energia i arriba a tots els racons per estar en equilibri: el que se’n diu homeòstasis, un estat en que gaudim de salut. A part d’aquests canals d’energia, hi ha uns centres de magatzem i redistribuïdors d’aquesta, els anomenats chakras o vòrtex d’energia del cos. Aquest vòrtex són, per tant, centres organitzadors per la recepció, assimilació i transmissió de les energies vitals. Un vòrtex es un remolí giratori, punt d’encreuament de la ment i el cos.

Hi ha set vòrtex principals al cos que giren com rodes, formant una columna interconnectada, integrant ment, cos i esperit, arrenglerada a la columna vertebral i governant, en el pla físic, glàndules endocrines i ganglis nerviosos.

El propòsit dels cinc ritus tibetans és fer òptim el funcionament dels vòrtexs. És aconseguir que els set vòrtex rodin en la mateixa direcció i velocitat. En aquest cas, el cos es trobaria en perfecte estat de salut i la malaltia i l’envelliment restarien lluny, aconseguint longevitat i mantenint-nos joves mental i físicament.

Quan un vòrtex es desequilibra i no va en sintonia amb els altres, emmalaltim i envellim com a conseqüència.

Si més no, tot això és el que diuen els monjos tibetans segons un coronel britànic anomenat Bradford, que va viure un temps en un monestir del Tibet i va dur els rituals a Occident, i que més tard ho recollí l’escriptor Peter Kelder en el seu llibre “Ancient secret of the Fountain of Youth” en castellà titulat:”Secretos Tibetanos de la eterna juventud”. Faltaria saber si la història és del tot certa, però no crec que això sigui important.

Sols queda dir, abans d’esmentar els 7 vòrtex i els 5 rituals, que els ritus són exercicis molt senzills, es poden fer a casa en una estora o tovallola. El temps emprat és al voltant d’un quart d’hora i és important que es facin diàriament o, si més no, no deixar més d’un dia seguit sense fer-los. El moviment de cada ritual s’ha de repetir 21 vegades, encara que és millor començar a poc a poc i augmentar-lo gradualment cada cert temps, cadascú al seu ritme, fins aconseguir realitzar els 21 sense esforç. Es pot començar fent tres repeticions.Precaucions per a qui pateixin de problemes de columna, consultar-ho abans de fer-los. Si un es vol dutxar en acabar, que no sigui ni amb aigua freda ni molt calenta. Al vídeo adjunt podreu observar-los perfectament.

Els 7 vòrtexs i el seu nom en sànscrit:

  • Primer vòrtex (Mulhadara): Chakra Arrel. Es troba a la base de la columna. Relacionat amb la supervivència, intestí gros, recte i suprarenals.
  • Segon vòrtex (Svadhistana): Chakra Sagrat. Es troba a la part baixa de l’abdomen, sota el melic. Relacionat amb les emocions i sexualitat, ronyons, bufeta, testicles i ovaris.
  • Tercer vòrtex (Manipura): Chakra del Plexe Solar. Es troba entre el melic i el pit. Centre del jo, del poder personal i la voluntat. Relacionat amb la digestió i assimilació, el fetge, melsa, estómac, pàncrees i intestí prim.
  • Quart vòrtex (Anahata): Chakra del Cor. Es troba al centre del pit. Centre de l’amor i la compassió, del sistema immunològic, de les funcions cardíaques i pulmonars.
  • Cinquè vòrtex (Visuddha): Chakra del coll. Es troba a la zona del coll. Relacionat amb les habilitats creatives i comunicatives, la tiroides i cordes vocals.
  • Sisè vòrtex (Ajna): Chakra del front. Es troba al mig del front entre les celles. Centre de la intel·ligència superior i visió sobrenatural. Relacionat amb la clarividència, intuïció, imaginació, el cervell i la pituïtària.
  • Setè vòrtex (Sahasrara): Chakra de la corona. Es troba al capdamunt del cap. Centre del coneixement, comprensió, de la consciència transcendent, del pensament. Relacionat amb el cervell i la glàndula pineal.

Els 5 Rituals:

  • Ritu primer: Posició de drets amb els braços estirats i els palmells mirant a terra, es gira per la dreta, esquena recta, sense córrer, ni tampoc molt lent.

  • Ritu segon: Estirat a terra cara amunt i braços estirats al costat del cos. Inspirem i aixequem el cap, portant la barbeta al pit, i les cames rectes verticalment fent una petita tensió d’estirament en la vertical. Les cames pujant amb la musculatura dels malucs. Las lumbars ben agafades a terra. Expirem al baixar les cames.
  • Ritu tercer: Agenollats amb el cos dret i mans a les cuixes. Baixem el cap, barbeta al pit i inspirant portem el cap suaument cap enrere doblegant la columna el que es pugui. Expirem per tornar a la posició inicial.
  • Ritus quart: Asseguts a terra amb les cames estirades, peus separats i mans a terra. Baixem el cap, barbeta al pit per tot seguit, inspirant, portem el cap enrere, braços estirats, dobleguem els genolls i aixequem el tronc fins que els braços i cames estiguin verticals i el tronc horitzontal (com un pont). Breu tensió i desfer el moviment exhalant.
  • Ritus cinquè: Posició corbada, braços estirats durant tot l’exercici, palmes de les mans a terra i dits dels peus doblegats, separació de mans i peus uns 60 centímetres, cap enrere. Sense moure mans ni peus, aixequem el cos inhalant, flexionant els malucs formant una V invertida amb la barbeta al pit. Es desfà el moviment exhalant.

Hi ha encara un sisè ritu que vol transformar i reassimilar la poderosa energia sexual, sense necessitat d’alliberar-la mitjançant un contacte eròtic ni activitat física,utilitzant-la per a fins més “elevats”. Això és una de les cerques de la filosofia tàntrica.

Així doncs, per a qui vulgui abandonar la joia del sexe, en sentir el desig, el sisè ritu:

  • En posició de drets exhalarem completament. Flexionem suaument posant les mans als genolls. Buidem tot l’aire que encara quedi. Tornem a la posició de drets amb mans als malucs, pujant espatlles i pressió avall. Entrem l’abdomen i traiem pit, aguantant la més estona possible. Quan es necessita respirar inspirar profundament pel nas i expirar per la boca relaxant els braços que caiguin als costats. Es respira vàries vegades profundament en acabar. Es pot fer 2 o 3 vegades més.

I per acabar, dir que jo faig els cinc ritus farà ja uns tres anys, encara que amb algunes parades, i que estan envoltats d’un cert misteri que t’enganxa.També puc dir que van força bé per estar físicament saludable, i també mentalment, ja que el fet de fer una bona disciplina autoimposada és molt favorable. A més companys/es em diuen que semblo més jove del que sóc. Per tant, ja feu salat per començar a fer-los, em refereixo als cinc, el sisè no l’he provat.

Per saber-ne més:

https://www.academia.edu/37986530/El_secreto_tibetano_de_la_eterna_juventud_Peter_Kelder

AUTOFÀGIA. Que n’és d’important!!!

Què és:

Es podria definir com menjar-se un mateix. És un procés ancestral dels éssers vius en el qual certs elements cel·lulars es dediquen a eliminar allò que està en un estat defectuós o és inservible, reciclant, si és possible, i reparant allò fet malbé.

En un símil, tal com diu la doctora Isabel Belaustegui,  imaginem que el nostre cos és una cuina: s’ha de fer neteja del rebost, treure els aliments ja caducats, els fets malbé, consumir primer els de més curta durada, revisar el frigorífic  d’aliments inservibles o treure la brossa, entre d’altres. Al cos passa el mateix: s’ha de treure tot el que no serveix i reciclar els elements que es puguin. A tot aquest procés d’eliminació del que no serveix, de neteja, de reciclatge i de reparació se l’anomena Autofàgia.

A dins la cèl·lula:

A continuació, una breu explicació del que passa a dins la cèl·lula referent a l’Autofàgia. Així com a l’exterior cel·lular hi veiem cèl·lules fetes malbé, d’altres velles, d’altres atacades per virus o bacteris, que són eliminades, a dins la cèl·lula s’acumulen proteïnes i òrgans cel·lulars inservibles que s’haurien d’eliminar i, si es pot, reciclar. Per exemple, si una mitocòndria (fàbrica d’energia cel·lular) està defectuosa,  la cèl·lula té orgànuls per eliminar-la. Una proteïna mal plegada que no funciona pot reciclar-la trencant-la en els aminoàcids que la componen i tornar a fer noves proteïnes que necessiti.

En el seu procés de produir l’energia del cos, els residus que genera la mitocòndria, anomenats ROS (espècie reactiva de l’oxigen), provoquen danys a l’ADN i altres orgànuls cel·lulars que la cèl·lula ha de reparar constantment. Hi ha dons, una Autofàgia basal baixa  permanent que actua de control de qualitat cel·lular,  i que en condicions de falta de recursos energètics per la cèl·lula, l’Autofàgia augmenta per  mantenir la seva supervivència.

Els descobridors:

Christian de Duve, premi Nobel de Fisiologia o Medicina a l’any 1974, va descriure l’estructura i funcions dels orgànuls interiors de la cèl·lula, i des de 1963 va proposar el terme Autofàgia.

Yoshimori Ohsumi, va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina a l’any 2016, per explicar el mecanisme de l’Autofàgia i el reciclatge cel·lular.En una breu síntesi, deia que a l’interior cel·lular, quan es detecta una estructura amb danys, aquesta és envoltada per un Lisosoma (orgànul cel·lular)  que desplegant una membrana l’encapsula. Gràcies als enzims que du, pot desfer l’estructura proteica i desfer-la en aminoàcids. Aquests aminoàcids estan preparats per tornar a combinar-se i crear noves proteïnes. Les nostres necessitats proteiques diàries no serien suficientment cobertes tan sols amb la ingesta. Així doncs, el reciclatge proteic esdevé fonamental per cobrir-les.

Benefici i perjudici:

Si la brossa es va acumulant fa inservible la cèl·lula: no hi ha energia i el genoma es deteriora. Es poden produir malalties al no funcionar correctament els òrgans. La sensibilitat a la insulina, diabetis, hipertensió, problemes de cor, fetge i malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer, Parkinson, ELA, càncer, estan en el punt de mira d’una insuficient Autofàgia.

L’Autofàgia pot servir per regular i prevenir la inflamació, per augmentar la massa muscular i l’energia, per prevenir malalties neurodegeneratives i el càncer, estimular el sistema immunològic, reduir el colesterol i el pes corporal.

Se sap que l’Autofàgia pot millorar la longevitat. Una de les causes de l’envelliment és l’acumulació i els conseqüents danys que causa el ROS, provocant estrés oxidatiu i fent malbé el genoma. És com quan un CD es ratlla i el reproductor no pot llegir la música. Aquí no es llegeix la instrucció de com fer una proteïna, una hormona, un enzim. L’autofàgia repara el genoma danyat i ens fa més longeves.

L’Autofàgia i el càncer és un tema en estudi : Sembla ser que com a preventiu i en els inicis de les cèl·lules tumorals l’Autofàgia té acció antitumoral. Una vegada el tumor està en desenvolupament l’Autofàgia pot ajudar a fer-lo créixer.

Activació, inhibició de l’Autofàgia:

Aquí entren en escena dos interruptors: els complexes proteics mTOR (mammalian target of rapamycin) i el AMPK (adenosinemonophosphate- activatedproteinkinase).

L’energia que té disponible el cos (els éssers vius), l’ha de destinar a dos processos metabòlics antagònics (quan un és actiu l’altra roman inactiu) i el cos escull un o altra tal com veurem tot seguit.

Un procés és: fer divisió cel·lular, creixement, reproducció, creació de teixit, ajuntar molècules per fer-se més grans: ANABOLISME. Activat per la via mTOR.

L’altra procés es: la reparació, conservació, reciclatge, destrucció de teixit, renovació cel·lular, grans molècules es separen en petites: CATABOLISME. Activat per la via AMPK, posa en moviment l’Autofàgia.

mTOR és molt important i prioritari en la infantesa i adolescència. Incrementa la massa muscular i promou el creixement cel·lular. A partir del voltants dels 30 anys deixa de ser prioritari.

Tant mTOR com AMPK han d’activar-se i desactivar-se periòdicament. Els dos són importants però han de mantenir un cert equilibri.

Ara cal saber quan s’activa mTOR i quan AMPK.

Activar mTOR:

mTOR s’activa, pel  factor de creixement (GF) (substàncies que estimulant el creixement), en els exercicis de força (augmenten massa muscular), en la ingesta de carbohidrats (sucres) i proteïnes (sobretot pel aminoàcid Leucina) en produir-se insulina, un detonant de l’activació. No passa això amb la ingesta dels greixos perquè no s’activa la producció de insulina. Una insulina alta o considerada normal, mantindrà la via mTOR activada i anul·lada l’AMPK. Si aquest nivell d’insulina en sang és mantingut en el temps, l’Autofàgia no pot actuar, el cos està en procés de creixement i la brossa s’acumula desenvolupant patologies. Fa pensar les malalties en que mTOR està activat trencant l’equilibri amb AMPK, com ara el càncer,que no deixa de ser un creixement continu, o en malalties com l’Alzheimer o Parkinson on s’acumulen proteïnes o la resistència a la insulina que desencadena la diabetis per la insulina constantment elevada.

Amb l’exercici passa una cosa curiosa, i és que és modulador i equilibrador tant de mTOR com de AMPK.

L’activació de mTOR és beneficiosa al produïr-se teixit nou, en la cicatrització de les ferides, en el desenvolupament de la  musculatura. A mida que anem envellint anem perdem massa muscular (sarcopenia). Per tant que estigui actiu mTOR, en situacions determinades, és positiu.

Activar AMPK:

AMPK s’activa quan a la cèl·lula hi ha una alarma energètica. Això passa en situacions de restricció calòrica (insuficient aportació de calories), en el dejuni, en la falta d’oxigen i en baixes temperatures.

Una dieta cetogènica (de greixos), una dieta baixa en carbohidrats, un dejuni intermitent, un dejuni llarg, tots van en la direcció de tenir una insulina mes baixa possible i per tant s’activarà el metabolisme reparador.

Considero més fàcil d’aconseguir activar la via AMPK amb el dejuni intermitent. Això vol dir establir unes finestres de menjar al dia i unes altres de no menjar. Encara que les veus que estudien el procés no es posen d’acord en les hores de no ingesta que han de passar per a l’activació, on hi ha mes consens és a partir d’un mínim de 12 hores, més òptim en 14-16-18 o més hores. En la pràctica comporta que si el sopar s’acaba a les 9 del vespre, no esmorzis abans de les 9 del matí. Encara és millor menjar dues vegades al dia en lloc de tres, així en acabar de dinar fins l’esmorzar del dia següent  les hores de no ingesta són prou amplies. Es pot fer 3-4-5 dies a la setmana. Cada persona pot fer el sistema que més se li adapti. Ha d’haver-hi una certa adaptació del cos perquè la sensació de gana desaparegui: començar per 12 hores uns dies i anar ampliant progressivament, així el cos es pot acostumar a utilitzar el combustible dels greixos en lloc dels sucres, una bona manera de perdre pes si s’escau.

Hi ha substàncies que també promouen la via AMPK, com són el resveratrol, la curcumina, els polifenols del te verd, substàncies del cacau, el fàrmac metformina (antidiabètic oral). La industria farmacològica, interessada en trobar un fàrmac per la longevitat, està investigant la descoberta de la Rampamicina (substància d’un fong trobada a l’illa de Rapa-Nui, utilitzada actualment en  trasplantaments com immunosupressor) que allarga la vida a animals, al inhibir la via mTOR.

Reflexions:

El nostre metabolisme, el sistema enzimàtic, s’ha format en els inicis de la nostra història evolutiva, amb petites modificacions de tolerància, com per exemple la ingesta de gluten al inici de l’agricultura. Segons Rafael  Enamorado, professor de Tecnologia d’aliments de la UP de Madrid, unes 10.000 generacions d’ Homo Sapiens van ser caçadores-recol·lectores. 500 generacions dependents de l’agricultura i ramaderia. 10 generacions des de l’era industrial. 2 generacions amb aliments ràpids i altament processats.

El metabolisme estava preparat per, quan érem caçadors-recol·lectors, ingerir força aliments puntualment (quan la cacera havia tingut èxit) i dies de molt baix consum calòric. Res a veure amb la situació actual en la que el fet de menjar tres, quatre, cinc vegades al dia, amb força quantitat de sucre, crea un estat permanent de insulina elevada, activant la via mTOR molt per sobre de l’AMPK. És a dir, el reciclatge i el manteniment sota mínims, dia rere dia.

Potser és l’hora d’acostar-nos, tal com la ciència ens està demostrant, a pautes alimentàries en les que el nostre metabolisme és efectiu. Consumir pocs sucres, evitant menjar processat i amb finestres de no ingesta (dejuni intermitent) per fer possible activar la conservació del cos, reparant i reciclant.

Per saber-ne més:

https://www.dietdoctor.com/es/autofagia-una-cura-para-muchas-de-las-enfermedades-actuales

https://youtu.be/8znuWdM_2Lo

-https://mmegias.webs.uvigo.es/5-celulas/ampliaciones/5-autofagia.php

-https://genotipia.com/genetica_medica_news/autofagia-basal-celulas-musculares-quiescencia-senescencia/

-https://www.medicinabuenosaires.com/volumen-77-ano-2017/volumen-77-ano-2017-no-4-indice/autofagia-una-estrategia-de-supervivencia-celular/

-https://neolifeclinic.com/blog/mtor-y-ampk-las-dos-caras-del-metabolismo-que-debes-conocer-y-equilibrar-parte-i/

https://www.bbc.com/mundo/noticias-44029658

https://www.bbc.com/mundo/noticias-37540725https://youtu.be/7tfwGsslBrg

AGCC i AGCM

A.Butíric C4H8O2

ÀCIDS GRASSOS DE CADENA CURTA (AGCC)

I DE CADENA MITJA (AGCM)

Hi ha greixos que no són gaire coneguts. Es tracta dels àcids grassos de cadena curta i mitja. Els de cadena llarga (AGCL) són els més abundants de la dieta i els tractaré apart.

Per començar,dir que la majoria dels greixos de la nostra dieta són Triglicèrids (TG). D’altres importants, com els Fosfolípids i el Colesterol, no en parlaré aquí. Els TG estan formats per tres àcids grassos i una molècula de glicerol. La seva funció és produir energia i disposem d’un bon magatzem en les nostres cèl·lules (els lipocits) per quan ho requerim.

Els àcids grassos estan formats per cadenes de carboni i hidrogen i en l’extrem un grup COOH.Una de les diferències per classificar-los rau en el nombre de carbonis. Els de cadena curta és inferior a 6, el de cadena mitja entre 6 i 12, i els de llarga més de 12.

Aquest nombre condicionarà el seu volum i això causarà en el cos un tractament metabòlic diferent.

Una petita explicació metabòlica: quan els TG de la dieta entren al sistema digestiu (és a dir, el greix animal i la majoria d’olis vegetals (predominen els AGCL)), les lipases, enzims del pàncrees  i també de la bilis els emulsionen i els trenquen en àcids grassos. Les vellositats intestinals els absorbeixen i, degut al seu gran volum, es dipositen, al sistema limfàtic,en uns transportadors (els Quilomicrons), ja reconvertits de nou en TG, per anar al sistema venós i ser distribuïts com a font d’energia, a les cèl·lules que ho necessitin. Ara bé, amb l’excés de sucre de la dieta actual, les cèl·lules no necessiten més energia, fet que farà que vagin a parar al magatzem de greix. Aquets greixos de la dieta, com la mantega, bacó, oli d’oliva, de gira-sol, colza…, el fet que siguin saturats o insaturats, i no tinguin les mateixes propietats alimentàries, no ho comentaré en aquest post.

En quant al metabolisme dels AGCC i AGCM, és ben diferent. Absorbits per les vellositats intestinals, van al sistema porta, la vena que uneix l’intestí i el fetge. Al fetge, les mitocòndries, que són la fàbrica d’energia (en aquest cas les de les cèl·lules hepàtiques), els oxidaran per fer cossos cetònics (combustible d’energia). Això té un avantatge, sobretot per les persones que tenen problemes en l’absorció dels greixos, ja sigui per deficiència pancreàtica, dèficit de lipasa, de sals biliars o que no tenen vesícula biliar.

Destí metabòlic prioritari d’alguns àcids grassos. A més tamany de les fletxes més important.

AGCM

Són:A.Caproïc (sis carbons); A.Caprílic (C8); A.Càpric (C10); A. Làuric (C12). El Làuric actua metabòlicament com un AGCL.

Els AGCM són interessants perquè no s’emmagatzemen ni en les cèl·lules del teixit gras ni en altres teixits, és a dir, no engreixen, controlen el pes corporal, són saciants, poden travessar la barrera hematoencefàlica (barrera que filtra què li arriba al cervell), produeixen cetones (combustible més eficient que el sucre i que el cervell utilitzarà), tenen un efecte termogènic (són cremadors), no necessiten carnitina (aminoàcid transportador d’àcids grassos) per entrar a la fàbrica d’energia(la mitocòndria). D’aquesta manera, el combustible està més disponible, més ràpid.

La font més important de AGCM és l’OLI DE COCO. És un bon greix saturat, amb més del 65% d’AGCM, i entre ells un 50% d’A.Làuric. L’oli de coco beneficia al sistema immunològic i al digestiu, millorant el perfil lipídic en sang. Una substància, la monolaurina, que es fa de forma endògena de l’àcid làuric, és antibacterià, antiviral i antifúngic, protegint-nos de la càndida.

La indústria posa al mercat diferents productes de AGCM, amb els àcids caproïc, caprílic i càpric, extrets de l’oli del coco. Són productes manufacturats que poden anar bé en patologies de mala absorció de greixos.

AGCC

Els tres més importants són: A.Butíric (C4); A.Propiònic (C3); A.Acètic (C2).

Els AGCC són els residus de la flora intestinal que utilitza els seus propis enzims per digerir la fibra dietètica. Quasi tots són absorbits a l’intestí gros.

Per tant, són un producte dels nostres bacteris anaeròbics (treballen sense oxigen), al fermentar els carbohidrats, pèptids (elevat conjunt d’aminoàcids) i altres molècules que el nostre aparell digestiu no pot digerir.

Així com en el colon ascendent les cèl·lules (el colonocits) utilitzen la glutamina per disposar d’energia, en el colon transvers i al descendent la font d’energia és un AGCC, l’A.Butíric.

La producció dels AGCC dependrà de la quantitat i el tipus de bacteris presents al colon, la quantitat i el tipus de substància sense digerir que hi arribi i el temps de trànsit.

L’energia que aporta el colon al nostre organisme, utilitzant aquest AGCC, no és menyspreable, pot arribar fins a un 10% de les nostres necessitats.També podrien prevenir la resistència a la insulina, tot i que encara està en estudi.

A.Butíric (AB): és el més important per la mucosa del colon. És la principal font d’energia i es consumeix tot a la paret intestinal. Protegeix de l’estrès oxidatiu. És cicatritzant i antitumoral del colon. El produeixen tant els bacteris que depenen dels carbohidrats, com els que depenen de les proteïnes, com els que és nodreixen dels dos nutrients.L’A.Butíric esdevé imprescindible per tenir una mucosa del colon saludable i serà útil en patologies intestinals preferentment en les que tinguin inflamació de l’epiteli i per la permeabilitat intestinal. Patologies com la colitis ulcerosa, el Crohn o l’intestí irritable, l’AB serà de gran ajut.

A.Propiònic: Arriba al fetge que l’utilitza per fer hidrats i greixos. Inhibeix l’enzim responsable de produir colesterol.

A.Acètic: Pot ser metabolitzat pels teixits perifèrics per produir energia. El fetge també el pot utilitzar per fer AGCL i cossos cetònics.

Així dons, dins de la nostra dieta, és necessari aportar fibra, com la Inulina (fibra soluble), els Fos (fructooligosacàrid) o Midó tipus Beta resistent.

Fonts d’Inulina són: la carxofa, la xicoira, la ceba, el porro, els cereals integrals, el plàtan, la poma…

Els Fos i la Inulina sols es diferencien per la grandària. Els Fos són mes solubles. Les fonts, les mateixes. Normalment es comercialitzen preparats de l’arrel de la xicoira.

El Midó tipus Beta resistent és interessant perquè nodreix també un bacteri, l’Akermansia, que dóna senyals de sacietat, millora la serotonina i el síndrome metabòlic. A part de preparats comercials, és fàcil d’obtenir. Una possible manera és refredant les patates bullides al frigorífic i consumir-les fredes, el midó s’haurà modificat a beta resistent al refredar-se.

També, i considerant que hi ha factors que fan malbé la flora intestinal, com ara tractaments amb antibiòtics, radioteràpia o quimioteràpia, o dietes amb poca o sense fibra dietètica, a part d’aportar el prebiòtic (la fibra), caldrà repoblar els bacteris amb probiòtics per a que puguin produir l’àcid Butíric per protegir les mucoses intestinals del colon.

COLESTEROL. Millor alt que baix?

Intentaré aclarir alguns conceptes del colesterol, i el perquè és bo que estigui alt.

Bàsicament hi ha tres tipus de greixos al cos: El colesterol, els triglicèrids i els fosfolípids. Deixant de banda aquest últim,produït pel fetge i que forma part de les membranes de les cèl·lules, comentaré aquí el paper del colesterol i dels triglicèrids (TG).

Colesterol: Sols existeix al regne animal. El fetge el fabrica en un 85% aproximadament i la resta la ingerim en la dieta.Ara bé, aquesta producció esta lligada al consum: si en mengem més, el fetge en fabrica menys. Si un menja 4 ous en un sol dia, és possible que el colesterol s’elevi una mica, però si un pren 1 o 2 ous cada dia (el rovell d’ou és molt ric en colesterol) el fetge en fabricarà menys i no pujarà més. És aconsellable  que si es prenen aliments amb un alt colesterol sigui pel matí, que és quan s’utilitzarà bé.

Per a què serveix?

  • Forma part de les membranes cel·lulars, junt amb els fosfolípids. La seva relació afectarà a la fluïdesa de la membrana. Són membranes liposolubles, afortunadament, perquè si fossin solubles en aigua, al fer-nos un bany de mar entraria aigua per tot arreu i …
  • El cervell, que té el 2% del pes corporal, té un 25% del colesterol. Un nivell baix afecta a la claredat mental.Per sota de 160 és perillós, amb tendències suïcides. Amb un nivell alt es viu més i amb més lucidesa.
  • El necessiten les suprarenals i les gònades per fabricar hormones com la testosterona, progesterona, estrògens, cortisol o aldosterona.
  • El que està dipositat a la capa còrnia de la pell,al rebre raigs UV del Sol, fa Vitamina D, tan necessària pel metabolisme del calci i el fòsfor.
  • Forma els àcids biliars, que faran possible la digestió dels greixos, i l’absorció de les vitamines liposolubles (A,E,K,D). Sense colesterol no hi aquestes vitamines.
  • És un reparador de danys  vasculars. A mida que envellim, els nivells de colesterol augmenten i intenten evitar la inflamació vascular.
  • En nivells alts té acció antitumoral en el càncer de mama.
  • Sense colesterol no podríem viure.

TRIGLICÈRIDS (TG): És el magatzem d’energia. Estan dipositats per ser utilitzats quan les cèl·lules del cos demanin energia. Com que el nostre sistema metabòlic ve del Paleolític, on la ingesta de sucres era molt reduïda, l’energia que necessitaven venia per les reserves de TG durant el període entre menjars, que podia ser més o menys llarg. Actualment al Neolític, i sobretot des de la industrialització de l’alimentació, les possibilitats de menjar sucres són molt elevades i subministrem energia al cos en forma de hidrats de carboni  (sucres): ens fem carbo-dependents. Entre menjars ja no utilitzem els TG, ens ve la gana i li donem sucre.

VIATJANT AMB ELS GREIXOS: La carn, els ous, el bacó, la mantega, el peix, els olis, l’alvocat….. tot el greix que porten és emulsionat per la bilis a l’intestí, agafat per les vellositats i traspassat al vasos limfàtics en forma de TG i colesterol. Són transportats per hipotètics vaixells que es diuen Quilomicrons. Sense passar pel fetge els dipositen al sistema venós, per a ser utilitzats com a font d’ energia. El cor i la musculatura de l’esquelet els poden agafar i fer-los servir.D’aquesta manera surt el greix del vasos. És clar que, actualment, com que la sang porta grans quantitats de sucre, els òrgans i la musculatura agafen la glucosa com a energia, perquè el sucre en quantitat alta és un verí perillós, donant com a resultat que els greixos es quedin circulant en sang. El sobrant va al fetge i als dipòsits de reserva.

És curiós que una de les dietes en que més es perd pes és menjant greixos.Amb les proteïnes necessàries i quasi res de sucres, és l’anomenada dieta cetogènica, en que en l’oxidació dels greixos es formen cossos cetònics que no és poden acumular al cos. Un altra dieta, l’anomenada LowCarb,  permet una mica de sucres però l’aportació de calories principal continuen essent els greixos i és més assequible de fer, més que no pas l’exigent dieta ceto. Les dues dietes són bones per baixar el sucre en sang i evitar patologies associades al sucre i a la insulina altes.

UN PROBLEMA MODERN: ELS SUCRES. Hi ha sucre per tot arreu. Begudes ensucrades, cereals, llegums, arròs, pasta, pa, patates,fruita, pastisseria industrial… Uns més que altres fan pujar el nivell de glucosa en sang i el pàncrees ha de treballar força, produint insulina per treure-la de la sang i donar-la a les cèl·lules. Un nivell alt de sucre en sang dia a dia, correspon a un nivell alt d’insulina dia a dia.Això crea resistència cel·lular a la insulina, les pobres cèl·lules ja no poden ingerir més sucre iel sucre en sang és, gràcies a la insulina, transportat al fetge per fer reserves…clar,TRIGLICÈRIDS. Però es que si hi ha insulina alta en sang, s’impedeix que els TG surtin del seu magatzem i no es puguin utilitzar, al contrari a més sucre, més insulina i més TG. Imagina’t la situació: la insulina ha pogut treure el sucre de la sang o bé col·locada a les cèl·lules o al fetge. Es detecta que queda poc sucre en sang i es dispara l’hormona de la gana quan encara hi ha un nivell altet de insulina, desitges sucre com sigui i el pastís de poma no et dura res. I si mengessis greix? Primer, és saciant; segon, no puja la insulina, per tant el nivell d’aquesta cau i les reserves poden sortir per ser utilitzades. Ara bé la condició de menjar greix és que no s’acompanyi  amb menjar que porti hidrats, un ou ferrat sense pa.

Per tancar aquest apartat dir que la fructosa, sucre que va directament al fetge, responsable del fetge gras, i de la que es faran TG, és un sucre a vigilar. Alts TG en dejú és patològic i responsables de la síndrome metabòlica.

ELS TRANSPORTADORS DELS GREIXOS:Després que el Quilomicrons ja han fet la seva feina, una altra flota de vaixells de càrrega s’encarregarà, mitjançant les artèries i les venes, de fer circular el colesterol i el TG per portar-ho on és necessari.Són lipoproteïnes que les fa el fetge i que segur que d’algunes n’hem sentit a parlar.

Es tracta del LDL, del HDL, del VLDL, del IDL i del sdLDL

VLDL: de mida grossa i molt baixa densitat. Porta uns 80% de TG i un 20% de colesterol. Però romanen molt poques hores, enseguida van deixant càrrega i es desinflen.

IDL: De densitat intermèdia, amb menys TG imés concentració de colesterol.

LDL: té el sobrenom de “el dolent”. De baixa densitat, provenen dels IDL. Estan de 2-3 dies voltant per la sang abans de tornar al fetge per ser reciclats. Si així fos, la feina seria la correcta i el sobrenom no li escau. Aquests LDL encara suficientment grans i no gaire densos son bons. Una part es poden convertir en sdLDL(smalldense LDL) que són petits i dens, i estan més dies circulant pels vasos. Aquests són els perillosos. Estan malmesos, oxidats, i no poden entrar al fetge. Seran destruïts pel sistema immunològic amb reaccions inflamatòries que són les que poden fer les plaques d’ateroma que comprometen la salut cardiovascular. (1)

En un situació actual molt normal, com és que el sucre i la insulina estan constantment a nivells alts, el LDL viatja sense que les cèl·lules li agafin la càrrega, en tenen suficient de sucre per nodrir-se’n,i això farà que estiguin més temps circulant, més temps per fer-se malbé atacats pel sucre, els radicals lliures, oxidats, i es convertirà en sdLDL  per culpa de tenir un metabolisme dependent dels sucres.

Com puc saber si els meus LDL són dels bons o hi ha molts sdLDL? Abans de contestar, he de dir quatre coses del HDL.

HDL: Té el sobrenom de “el bo”. Alta densitat. És un bon administrador, recull el colesterol sobrant dels teixits i cèl·lules i els distribueix, regula l’intercanvi entre les diferents lipoproteïnes, porta el colesterol on les cèl·lules no poden produir-lo, com ara les suprarenals i les gònades (aquesta funció també la fa el LDL), té una acció antioxidant prevenint l’oxidació del sdLDL i una molt important, pot retirar el colesterol malmès enganxat a les parets vasculars que estan fent la inflamació que acabarà en ateroma. Per tant, sí que li escau el sobrenom i es una garantia el fet de tenir-lo molt alt. En una situació d’alts TG, aquests utilitzaran el HDL i hi hauran menys de bons per fer les feines que han de fer.

DADES PRÀCTIQUES:

Contestant la pregunta d’abans: amb el TG i el HDL es pot saber si els LDL que tinc són bons o hi ha massa de sdLDL. També es pot saber mitjançant  anàlisis  especials que no estan a l’abast de tothom.

Si els TG estan alts i els HDL baixos, indica que els sdLDL seran alts, implicant per tant risc cardiovascular. (1)

En analítica de sang, si els TG estan per sobre de 130-150 mg/dl, els sdLDL estaran alts, (risc);TG per sota de 100 hi hauran pocs sdLDL, i TG per sota de 80 no hi han sdLDL.

A més si el HDL esta per sobra de 55-60 mg/dl el LDL es del bo.

Per saber si un té una bona situació de greixos, cal dividir el Colesterol total entre el HDL i obtenir un resultat de menys de 4,5-5.

Com obtenir HDL alts? Alimentar-se de greixos naturals saludables, principalment no saturatsi baixar el consum de sucres, sobretot refinats.

Per què tenim el TG alts? Per sobrepès i obesitat, per excés d’alcohol, per menjar molts carbohidrats, pel tabac, per prendre fàrmacs com els betabloquejants, corticoides o estrògens, per genètica, per patologies com ara hipotiroïdisme, diabetis, insuficiència renal.

RESUM:

No s’ha demostrat que els greixos saturats de la dieta siguin els causants de patologies cardiovasculars. (2)

Els greixos saturats naturals són bons. El greixos processats per la industria alimentària s’han d’excloure de la dieta.

La quantitat de colesterol total, encara que arribi a 300 o més, no té perquè ser preocupant. Seria preocupant si hi ha molt de sdLDL.

On hem de posar atenció és als nivells de Triglicèrids i situar-los per sota de 80 i als nivells del HDL que estiguin per sobre de 60. Això farà que el colesterol circulant sigui de bona qualitat i no presenti risc cardiovascular.

Això s’aconsegueix menjant pocs sucres, molt poc menjar processat (normalment porten greixos trans hidrogenats i olis vegetals amb alta quantitat de omega 6 que és inflamatori), menjar bons greixos saludables i una mica d’exercici. Així no farà falta prendre estatines, reservades només als qui presentin patologies genètiques de trastorns dels greixos.

Conclusió: el colesterol és bo, el LDL és bo. El dolent es el sdLDL malmès per alts TG per l’excés de consum de sucres.

Referencies:

– (1)Dr.Ken Sikaris

– (2)Dra. Siri Tarino (metaanàlisi epidemiològic)

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/20071648/

– Dr. Jorge Garcia-Dihinx

-LDL pequeña y densa en adultos y su relación con factores de riesgo cardiovascular tradicionales: Valerie Castillo1, Francys Colina1, Emilia Barrios1,2, Milagros Espinoza1,3, Ulises Leal4,5, Nelina Ruiz6,7.

– Lipoproteínas modificadas como marcadores de riesgo cardiovascular en la diabetes mellitus

Modified lipoproteins as biomarkers of cardiovascular risk in diabetes mellitus

José Luis Sánchez-Quesada, Antonio Pérez

a) Grupo de Bioquímica Cardiovascular, Instituto de Investigación Biomédica Sant Pau, Barcelona, España. b) Servicio de Endocrinología y Nutrición, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona, España. c) Centro de Investigación Biomédica en Red de Diabetes y Enfermedades Metabólicas Asociadas, España

https://www.elsevier.es/es-revista-endocrinologia-nutricion-12-articulo-lipoproteinas-modificadas-como-marcadores-riesgo-S1575092213000454

VITAMINA D

Close up and Silhouette of hand holding sun. Sun on woman hand.

 

Després d’un llarg silenci al blog, faig aquesta entrada per parlar de la Vitamina D.

La majoria de les persones, si més no de les que jo he tractat, tenen uns nivells deficients en aquesta vitamina, al poder-ho comprovar pels resultats d’una analítica de sang. Cal, per tenir una bona salut, disposar d’uns nivells òptims.

 

QUÈ ÉS: és una mescla de substàncies. Les més importants per a nosaltres són la D2 (origen vegetal) i la D3 (origen animal). De fet els humans la produïm al prendre el Sol, i és el colesterol de la capa de la pell que, al estar exposat a la llum ultraviolada, en fa d’aquesta D3.

Això té la seva rellevància, tal vegada si utilitzem protector solar no arribarà a produir-se’n. Sols prendre el Sol uns 10’ o poc més diaris, sense protector, seria suficient per a obtenir-la. Ara bé, la protecció a la radiació solar també és important, cal compaginar, doncs, les dues coses.

S’ha de tenir en compte, també, que la capacitat de produir-la es va reduint amb l’edat. A mesura que envellim, fa que sigui necessària una complementació.

Aquesta D3 formada a partir del colesterol, és transportada al fetge transformada en 25 Hidroxicolecalciferol (25 OHD), que és el marcador en una analítica per determinar si en som deficients o no. Després anirà al ronyó on s’activarà per un enzim, per a ser distribuïda principalment a l’intestí i ossos.

 

images

 

L’activació enzimàtica al ronyó està regulada per una hormona, la PTH, hormona de la paratiroides, que al detectar un nivell de calci (Ca) baix en sang, o de fòsfor (P) alt, activarà la vitamina D, que pujarà el nivell de Ca. Com la majoria de processos de retroalimentació del cos, la hormona antagonista de la PTH, la Calcitonina, hormona de la tiroides, al haver-hi un nivell de Ca suficient, anul·larà la PTH i no s’activarà la vitamina D.

CARACTERÍSTICA: És liposoluble, això vol dir que es necessita una bona absorció i digestió dels greixos. En la pràctica, quan es pren com a complementació, s’ha de tenir en compte ingerir-la amb els àpats amb fort contingut de greixos, és de desitjar saludables, per descomptat.

S’acumula al fetge, per a què el cos la utilitzi quan la necessiti. Per aquest motiu d’acumulació, no és bo prendre una complementació excessiva ja que l’excés produirà patologies.

FUNCIÓ: A l’intestí augmenta l’absorció de calci i fòsfor. Aporta a la sang el calci i fòsfor que el cos necessita. En els ossos estimula la seva formació a l’actuar sobre les cèl·lules formadores (osteoblàstiques). Al ronyó reabsorbeix el Ca.

En estudis (*) ha resultat beneficiosa per a infeccions respiratòries, una activitat immunològica moduladora en patologies autoimmunes, i antiinflamatòria en colitis ulcerosa.

DÈFICIT: Amb nivells de vitamina molt baix, i no poder absorbir-ne el suficient calci es pot produir una Hipocalcèmia (baix nivell de Calci en sang) que farà de depressor del sistema nerviós, alteracions al cor, debilitat, estat de cansament, vòmits i diarrees. Al no haver-hi calci, el cos el traurà dels ossos, produint-se el debilitament d’aquests (raquitisme en nens, osteomalàcia i osteoporosis). També està associat a malalties neurològiques, a infeccions recurrents i càncer. Òbviament les conseqüències dels nivells de la vitamina van lligades amb la quantitat de Ca que ingerim en els aliments.

EXCÉS: Amb nivells de vitamina molt alts es pot produir una Hipercalcèmia (excés de Calci en sang) que farà un sistema nerviós hiperactiu, amb arítmies i fins i tot convulsions. En una Hipercalcèmia crònica es poden produir dipòsits de Ca en les parts toves del cos i calcificar els vasos.

ÚS TERAPÈUTIC: En carències. Prevenir la osteoporosi menopàusica i de l’envelliment. Pel dolor i debilitat muscular. En ajut de malalties neurològiques. En hipotiroïdisme. Per depressió estacional. Per modular el S. Immunitari i madurar els limfòcits. Per caries de repetició. En el tractament de patologies respiratòries (el seu ús es aconsellat per infecció de la Covid, com a tractament complementari entre altres proposat per la medicina naturista).

DIAGNÒSTIC: A nivell sensitiu en quan un percep fragilitat, amb por a caure i fer-se mal, és un síndrome de nivells baixos. En analítica de sang la Vit D 25 OH, per sota de 30 és deficient. Un nivell òptim podria ser de 50-70

FONTS: Fetge d’animals, sobretot de bacallà, peix blau. Aliments enriquits (llet, ous).

 

1585655407_096014_1585655991_noticia_normal_recorte1

DOSIS DE COMPLEMENTACIÓ: La dosi recomanada al BOE (CDR vitamines) és de 5 micrograms (ug), equival a 200u.i. que és el que aporta una llauna de 100gr de sardines o 70gr de salmó. El ADR americà és de 400u.i. o 10ug. No estaria indicat superar les 2500 u.i. Les dosis elevades fins10.000 u.i. han de ser molt espaiades, una al mes pel risc de càlculs.

Al mercat es venen en dosis diàries, setmanals, o 5-6 dies, i de més durada.

La diferència de prendre-la diària o una sola dosis espaiada, és controvertida. Per a mi la millor opció és diària, per evitar una concentració molt elevada en un moment donat.

RESUM: La majoria de les persones som deficients en vitamina D.Cal dir al metge que inclogui en una analítica de sang saber el valors de la Vit.D 25 OH. El nivell òptim hauria de ser de 50-70 i si no és el cas, plantejar-ne una complementació de Vit.D3, sobretot a l’hivern o tot l’any si som dels que veiem poc el sol durant el dia.

 

(*)Ref. TRC natural medecines: Propuesta terapéutica desde la sección de tratamiento complementario en el contexto epidémico del Covid 19 propuesta desde la medicina naturista.

COVID 19

 

covid 19

El Covid-19 ha aconseguit en molt poc temps parar el món. Les conseqüències, a hores d’ara, són imprevisibles per la seva magnitud. Les pèrdues de vides humanes, en alguns països, són molt elevades.

Només hi ha una manera de combatre els virus, el propi sistema immunològic (SI), i el podem ajudar en la seva tasca.

Del que es coneix, el virus SARS-CoV-2 entra per via respiratòria, sent el seu teixit diana els pulmons, on es produeix una exagerada reacció inflamatòria que col·lapsa el flux d’oxigen.

D’aquí és pot deduir l’actuació a seguir: Primer, i com a preventiu, estimular el propi Sistema Immunològic. En segon terme, si el virus ha entrat, ajudar al SI a treure’l fora i que no és posi als pulmons. I si malgrat això tenim problemes respiratoris, perquè el virus s’ha instal·lat als pulmons, caldria modular el sistema immunològic, no pas estimular-lo, i ajudar el cos a rebaixar la inflamació, al mateix temps que la sang estigui més fluida.

Pot servir alguna d’aquestes coses, si les tenim per casa: Abans que res hauríem de tenir cura de limitar menjar aquest dies productes que portin àcid araquidònic, que és el que desencadena un estat inflamatori al cos: Els productes processats amb olis vegetals (excepte el d’oliva), dolços industrials, carn de porc i embotits, carn vermella, formatges, lactis.

També és necessària l’aportació de Vit. D en tot el procés. (Segons el Dr. Cubrias, incideix neutralitzant el procés inflamatori).

Així mateix, sembla que la Melatonina ens ajudaria en la inflamació excessiva. Per tant, hauríem de cuidar que el cos la produeixi. Això vol dir dormir força i bé, no fer esport per la nit, evitar la llum blava d’aparells tecnològics de nit, i durant el dia menjar aliments amb triptòfan com ara tomàquets madurs, plàtan, gall d’indi, pollastre.

La Vit. C en forma d’àcid ascòrbic complementa l’acció de la Melatonina, és la conclusió d’un estudi fet a la Xina. Per tant si no disposem del complement sintètic, taronges i llimones diàries ens poden ajudar. El plantejament d’aquest protocol amb altes dosis de Vit.C por donar efectes adversos, aquí es recomana 2gr.al dia i de Melatonina 10mg/dia màxim.

PROTOCOLO CHINO DE MELATONINA Y VITAMINA C

La Quercetina és una substància natural que està en les cebes, la pell de les pomes, i te verd entre d’altres. Pel seu poder antivíric i antiinflamatori també pot anar bé.

4-QUERCETINA_ESP

A continuació un seguit de complements específiques, que podrien ajudar,  per a cada fase:

  • Prevenció: per estimular el sistema immunològic.
    • Vit.C 500 mg en forma d’ ascorbat càlcic o àcid ascòrbic
    • Melatonina (actua de regulador de la inflamació, i inhibeix els receptors de la Angiotensina2).
    • Quercetina (antivírica, antiinflamatòria, baixa la histamina)
    • Equinàcia: no més d’un mes. No en patologies autoimmunes, ni en contagi
    • Ginseng (no en autoimmunes, ni en contagi)
    • Fongs: Maitake, Shitake, Reishi, Coriolus
    • Xorro d’aigua freda en acabar una dutxa calenta.
    • Zinc en oligoelement, o en orgànic (Picolinat de zinc). O pipes de carbassa.
    • Arsenicum Album a la 30 CH
    • Vit.D
  • Als primers símptomes: En  les vies altes, mal de coll, tos.
    • Coure en oligoelement.
    • Bismut en oligoelement.
    • Pròpolis
    • Vit.C 1-2 gr. ascorbat càlcic o àcid ascòrbic
    • Melatonina
    • Quercetina
    • Artemisa
    • Vit. D
    • Infusions de les que tingueu: ceba, llorer, farigola,orenga,canyella.
  • Símptoma: Febre i tos
    • Infusions de les que tingueu : Saüc, equinàcia(no en patologies autoimmunes), farigola amb llimona i gingebre, ceba, llorer,canyella
    • Infusió de farigola, gingebre, llimona amb mel, mitja ceba,
    • Melatonina
    • Vit.C en forma d’àcid ascòrbic, 2 gr. al dia
    • Quercetina
    • Artemisa
    • Vit.D
  • Símptoma de febre, tos i pressió al pit.
    • Melatonina
    • Vit.C en forma d’ àcid ascòrbic, 2 gr al dia
    • Quercetina
    • Berberina (antiinflamatòria, antivírica, antibacteriana, reguladora metabòlica), encara que es troba en plantes, millor en complementació.
    • Boswelia (antiinflamatòria)
    • Bromealina (fora dels àpats, antiinflamatoria)
    • EPA (Omega 3) (Antiinflamatori) (neutralitza la ruta de l’àcid araquidònic que és omega 6)
    • Fongs: Reishi, (És regulador immunològic)
    • Vit.D
    • Brou 30-60’ en 2 l aigua, foc lent (el líquid es redueix a la meitat): 1-2 cebes vermelles amb pell, 1 all amb pell , 2 cullerades de mel i 2 fulles d’eucaliptus (no en asmàtics). Es pren entre hores en el dia.

En estudiar el virus, s’ha trobat que és pel receptor de la Angiotensina 2  que el virus pot entrar al pulmons. Aquest receptor està dintre de l’eix Renina-Angiotensina-Aldosterona, substàncies que regulen el flux de líquids renals al cos, i per tant, vinculats a  l’augment de la tensió arterial. D’aquí ve la polèmica de si és adequat un medicament utilitzat en el control de la hipertensió, que és un inhibidor d’un enzim convertidor de la angiotensina. Es diu que facilitaria l’acció viral, i per tant, s’hauria de canviar per un altre hipotensor. Aquesta relació està en estudi.

Per altra banda, les complicacions dels pulmons es diu que no són pròpies del virus, sinó degudes a la pròpia resposta del sistema immunològic davant la invasió viral pulmonar. Una resposta inflamatòria molt elevada i descontrolada que impedeix l’intercanvií de gasos, i en la que es produeixen petits trombes. Aquí també hi ha la polèmica de si és perjudicial prendre Ibuprofè (antiinflamatori) (1),  perquè actua només en una via de la reacció inflamatòria (la de les ciclooxigenases(COX)), deixant lliure l’altra via que així s’amplifica, la de les Lipooxigenases, i a més a més, sembla que amplifica el receptor de la angiotensina 2, facilitant al virus l’atac. Es recomana tracta la febre amb Paracetamol.

(1) https://asscat-hepatitis.org/comunicado-oficial-de-la-direccion-general-de-sanidad-de-francia-sobre-el-uso-del-ibuprofeno-para-tratar-el-covid-19/

Hi ha professionals sanitaris que aconsellen tractaments amb corticosteroides, per tractar la inflamació, i així tancar les dues vies inflamatòries, però altres protocols no ho recomanen sobretot a l’inici dels símptomes. Igualment, hi ha discussió,  al produir-se petits trombes, la utilitat de  l’ús de l’aspirina, com antiagregant plaquetari, per fer més fluida la sang.

Fins ara s’està fent tractaments amb fàrmacs utilitzats pel VIH com el Lopinavir i Ritonavir, o pel  ébola com el Remdesivir, o per  la malària com la  Hidroxicloroquina.

Encara no es coneix suficientment  al virus per poder fer un tractament eficaç.

MMS (Miracle Mineral Solution)

Substància controvertida. Hi ha elogiadors i detractors. A l’Estat Espanyol està prohibida la seva venda.

Intentaré explicar-la d’una manera senzilla, per qui encara no la conegui, el que es diu a favor i en contra.

 

Què és?

El MMS és clorit sòdic o diòxid de sodi (ClNaO2). S’utilitza en una dissolució al 28% en aigua destil·lada. És molt diferent del lleixiu o l’hipoclorit de sodi (ClNaO).

Aquesta substància s’activa amb un àcid, essent el més freqüent l’àcid cítric o el clorhídric.

Si bé inicialment s’utilitzava l’àcid cítric, el fet que tingués mal sabor ha deixat pas a fer la mescla amb l’àcid clorhídric, de millor gust, i que sols presenta olor de clor.

La reacció així feta produeix un gas, el Diòxid de Clor (ClO2) i allibera Sodi (Na). Ara s’afegeix aigua i el gas (ClO2) satura l’aigua, que és la que està llesta per utilitzar. Què li passa al Na? Doncs que es combina amb part del Clor i es forma sal comú en molt poca quantitat.

MMS

Per a qui vulgui informació, deixo aquest enllaç, d’Andreas Kalcker, un dels principals divulgadors del MMS a Espanya.

https://www.youtube.com/watch?v=Tx3KYeprnvY

 

Quina acció té el Diòxid de Clor?:

És el que realment actua com a desinfectant, eliminant patògens.

 

Per a què s’utilitza?

Per fer potable l’aigua i desinfectar el medi ambient i estris, sense deixar residus tòxics.

Per eliminar bacteris, virus, fongs i paràsits que infecten els aliments i els que ens infecten a nosaltres i ens fan emmalaltir. Quan ingerim aquest gas dissolt en aigua actuarà com a germicida. També es pot fer servir per curar infeccions del bestiar i de les plantes de conreu.

De fet el MMS no cura, elimina la infecció, i és el cos el que pot així refer-se. Si per causa d’un estrès elevat, el teu sistema immunitari queda reduït i prolifera la càndida, el MMS matarà la càndida, però s’haurà de gestionar bé l’estrès perquè la candida no torni a fer mal.

També podria oxidar els metalls pesants dipositats al cos, i fer-los més fàcils d’eliminar.

 

És perjudicial per la salut?:

En dosis correctes és innocu. S’ha de prendre en dosis molt elevades per que sigui perillós.

Una vegada s’han oxidat els patògens o substàncies, els residus són H2O, CO2, Sal, i l’àcid hypochlor que actua com a estimulant del sistema immune, les mateixes cèl·lules defensives els fabriquen per matar els patògens, segons explica Andreas Kalcker en el seu llibre del MMS.

https://andreaskalcker.com/toxicidad/         Extracte de la web d’Andreas Kalcker

Existen cinco casos de intoxicación severa documentada con el precursor del dióxido de cloro, que es el clorito sódico de los cuales tres fueron intentos de suicidio fallidos tomando cantidades más de 100 veces por encima de lo expuesto en mi libro.

La toxicidad siempre depende de la cantidad, así que si ingiere una gran cantidad concentrada puede experimentar irritaciones, pero los tratamientos realizados por los voluntarios mencionados en este libro no exponen a cantidades suficientemente grandes como para dañar permanentemente su cuerpo. (No hay caso mortal documentado científicamente de intoxicación por ingestión de dióxido de cloro en la literatura científica. Probablemente induce vómito mucho antes de llegar a una cantidad crítica posible por ingestión.

Sí existen en la literatura casos de intoxicación con el precursor del dióxido, el clorito sódico, que no es la misma substancia.

En términos gastrointestinales hay un caso donde la ingestión de 10 g de clorito sódico (PMID: 8290712) (que es el equivalente a aproximadamente 832 gotas (!) de una solución de clorito sódico al 25% en una sola toma) disuelto en agua en un varón chino de 25 años causó nausea y vómitos con calambres abdominales con crisis hemolítica en un intento de suicidio frustrado. (*Lin and Lim 1993). Después de tres meses la función renal volvió a ser normal sin dejar daños permanentes.

Unos estudios sobre efectos hepáticos con humanos, revelaron que la dosis de 34 mg/kg (*Lubbers et al. 1981) no causaron efectos adversos hepáticos.

Existen hasta la fecha cinco casos de intoxicación severa documentada con el precursor del dióxido de cloro que es el clorito sódico, de lo cual tres fueron intentos de suicidio, donde los sujetos ingerían cantidades más de 100 veces por encima del lo expuesto en mi libro. Aunque hubo fallo hepático-renal, no dejó daños permanentes a ninguno de los casos descritos en el PubMed.

Se puede considerar una sustancia bastante dócil por una simple razón: ¿De cuántos medicamentos podemos tomar 100 veces la cantidad indicada sin morirnos? …son pocos, ni siquiera la Aspirina®…

Así que si quiere suicidarse… Busque otra substancia…

mms-cmo-usar-el-doxido-de-cloro-y-dietas-complementarias-1-638

 

Com mata els patògens?

El MMS és un poderós oxidant. Els elimina químicament. Els mata oxidant la seva membrana i, en el cas bacterià, no en fa resistència. Mata els virus destruint la càpsula i impedint-ne la reproducció, i els fongs i paràsits per mitjà de l’oxidació.

Es transporta fàcilment per la sang, fins a trobar patògens i terrenys acidificats on els podrà oxidar i així destruir.

Extracte de l’informe de l’Escola de Salut de la Universitat de Michigan

DIÓXIDO DE CLORO R.A. DeiningerA.AnchetaA.Ziegler Escuela de Salud PúblicaThe University of MichiganAnn Arbor, Michigan, EUA

4.1Acción microbicida. El dióxido de cloro es un desinfectante más potente que el cloro y la cloramina. El ozono tiene mayores efectos microbicidas, pero una capacidad de desinfección residual limitada. La investigación reciente en los Estados Unidos y Canadá demuestra que el dióxido de cloro destruye enterorvirus, E. coli y amebas y es efectivo contra los quistes de Cryptosporidium (Finch y otros, 1997).El dióxido de cloro existe en el agua como ClO2 (poca o ninguna disociación) y, por lo tanto, puede pasar a través de las membranas celulares de las bacterias y destruirlas (Junli y otros, 1997b). El efecto que tiene sobre los virus incluye su adsorción y penetración en la capa proteica de la cápside viral y su reacción con el RNA del virus. Como resultado, se daña la capacidad genética del virus (Junli y otros, 1997a). En comparación con el cloro, el dióxido de cloro puede ser más efectivo como desinfectante debido a que en el agua existe cloro en forma de HOCl u OCl- y, en consecuencia, las paredes de las células bacterianas se cargan negativamente y repelen estos compuestos, lo que genera una menor penetración y absorción del desinfectante a través de las membranas.

S’ha provat?

Hi ha països que ja l’estan utilitzant per fer potable l’aigua que arriba a les llars, per el seu consum.

Extracte de l’informe de l’Escola de Salut de la Universitat de Michigan

DIÓXIDO DE CLORO R.A. DeiningerA.AnchetaA.ZieglerEscuela de Salud PúblicaThe University of MichiganAnn Arbor, Michigan, EUA

La aceptación del dióxido de cloro como oxidante y desinfectante del agua potable en Estados Unidos ha crecido significativamente durante los 20 últimos años; varios cientos de plantas usan actualmente dióxido de cloro. En Europa, el uso del dióxido de cloro está generalizado; en Italia, más de 30% de las plantas de tratamiento de agua utilizan dióxido de cloro y en Alemania más de 10%. La ventaja principal del dióxido de cloro es que mejora el gusto y el olor, y reduce la formación de subproductos orgánicos, como los trihalometanos (THM). Además, el dióxido de cloro resulta efectivo en un amplio rango de valores de pH. Se espera que el uso de dióxido de cloro para desinfectar aguas potables siga aumentando en los Estados Unidos. Este documento describe el dióxido de cloro como un desinfectante alternativo efectivo para sistemas de agua potable.

 

També hi ha nombrosos relats de persones de tot el món que el consumeixen. (veure la revista Discovery Salud nº130 09/2010).

Com a exemple d’article pot servir: https://www.bbc.com/mundo/noticias/2015/01/150113_salud_dioxido_cloro_polemico_remedio_milagroso_lv

 

Què li passa a la nostra microbiota al prendre MMS?

No queda afectada. La nostra flora és bàsicament aeròbica (necessita oxigen) i un PH superior a 7. La flora patògena és anaeròbica (no necessita oxigen per viure) en la seva majoria, i té un PH àcid. El MMS, a l’aportar oxigen i un PH inferior a 7, elimina la flora que provoca malalties.

Per quines malalties ens pot ser útil?

La llista és enorme. De fet qualsevol patologia produïda per una infecció podria anar bé, ja sigui per bacteri, virus, fong o paràsit. Per anomenar algunes: la malària, dengue, tuberculosis, un refredat, piorrea, herpes, grip, càndida……..També per la seva aportació d’oxigen a les cèl·lules podria esta indicat en patologies que treballen en terreny àcid i sense oxigen com el càncer. I entrem en un terreny desconegut quan hi ha patologies que no se’n sap la seva causa, perquè podria anar bé o no (és el cas de l’autisme, que recentment ha sortit als mitjans de comunicació, i en el que el tractament amb el MMS es diu que podria millorar-lo si el causant  fos d’origen parasitari o d’acumulació de metalls pesants).

 

Quins efectes secundaris té?

Mal de cap, diarrees, vòmits, nàusees, dolors musculars. Això pot passar si el número de gotes no és adequat. És el que s’anomena reacció de Herxheimer. A l’actuar eliminant patògens, en el cas d’estar molt infectats, el MMS pot causar acumulació tòxica que el cos no podrà eliminar d’una manera ràpida per les seves vies de neteja (fetge i ronyó, bàsicament), i haurà de fer-ho amb vòmits i diarrees, que és la manera més eficient que té el cos per eliminar desfetes ràpidament. Per això, l’administració de gotes de MMS s’ha de fer d’una manera progressiva.

Cal tenir en compte que el gas no s’ha d’inhalar i que cal tenir cura de les substàncies abans de fer l’activació, evitant que hi hagi vessaments. Al fer-se l’activació del ClNaO2 amb àcid cítric o clorhídric, ja no presentarà problemes.

 

Història del descobriment?

El clorit de sodi, producte d’ús industrial per blanquejar, ja des de 1926 es va fer servir per a ús terapèutic, sense resultats positius. Després hi ha estudis del 1990 com a desinfectant.

Però va ser al 1996, que Jim Humble va descobrir per casualitat el Diòxid de Clor, a la selva de la Guayana, per tractar la malària. Dos anys després, estudiant les reaccions químiques, va veure que a l’afegir un àcid dèbil, com el vinagre o el cítric, es produïa el gas que, una vegada dissolt en aigua, era un poderós desinfectant. Va escriure un llibre: “El milagroso suplemento mineral del siglo XXI” on explicava la manera de produir-lo i el seu ús terapèutic. El va donar a conèixer a les autoritats, i va ser perseguit per pressions de lobbys, exiliant-se a Mèxic. Per tal que fos d’utilitat pública, va penjar el llibre a Internet gratuïtament.

portada

 

Per què esta prohibit a Espanya i a alguns països?

Perquè està considerat un medicament il·legal. De fet el diòxid de clor no és il·legal, però vendre’l com MMS, com a medicament, sí. Per vendre un fàrmac com a terapèutic s’han de fer molts estudis i assaigs clínics, i en productes que no es poden patentar i que a més a més tenen un cost econòmic molt reduït (perquè el mineral és molt fàcil d’obtenir) és difícil que algú ho faci. A part d’això, també l’Agència Espanyola de Medicaments, seguint indicacions del seu homònim del Canadà, el considera perillós pels efectes adversos com vòmits, diarrees, dolor abdominal, fallada renal i altres.

En tot cas, qualsevol medicament és perillós, el paracetamol mateix, segons la dosi, és letal.

A més, imaginem que el MMS fa la funció que hem descrit anteriorment. El negoci de les empreses farmacèutiques se’n aniria a norris. Aquest fet, el que sigui molt econòmic de fer i els poc contundents motius al·legats per prohibir-ho, fa molta pudor.

Aquest vídeo de la monja Teresa Forcades, és força interessant.

 

Què en diuen els seus detractors?

Que és il·lusori pensar que una substància serà tan selectiva de sols danyar els patògens, mentre que deixa en pau les cèl·lules bones.

Que al ser un poderós oxidant, el cos produiria radicals lliures (RL) que comportarien malalties, al patir un estrès oxidatiu. Els radicals lliures són responsables de l’envelliment i de diverses patologies, els quals el cos neutralitza amb antioxidants. Per tant,  no seria convenient produir més RL.

Que els efectes secundaris de vòmits, diarrees i altres són les proves que indiquen que és tòxic.

Deixo aquests enllaços per si algú vol buscar més informació.

https://www.infosalus.com/salud-investigacion/noticia-riesgos-mms-otras-pseudociencias-diarreas-vomitos-nauseas-deshidratacion-grave-20190814110436.html

https://www.atsdr.cdc.gov/es/phs/es_phs160.html

 

I fins aquí aquesta entrada al blog, que no pretén se objectiva, no ho és, però sí que vol qüestionar el que hi ha del MMS.

DISBIOSI INTESTINAL

Fa relativament poc vaig assistir a una conferència sobre la DI del Dr. Giacomo Pagliaro, biòleg i professor nutricionista de l’Università degli Studi di Urbino i de l’Università de Camerino a Itàlia.

Com a bon docent va tractar el tema d’una manera prou estructurada que fa més assimilables els conceptes que volia difondre, i que crec convenient transmetre en aquest blog.

La DI és una alteració de la flora intestinal.

intesti gros

Els bacteris formen el 90% del cos humà i sols el 10% restant és ADN humà. No podríem viure sense bacteris dins el cos i això ha fet replantejar recentment als investigadors el concepte d’aquesta microbiota. Actualment ja se la considera com un superorganisme, com un òrgan més del cos, com el fetge per exemple.

Cada persona té una flora bacteriana en proporcions diferents, ja des del moment del part, que és quan és comença a poblar l’intestí de bacteris. Serà diferent, doncs, la flora que s’assenti d’un part natural o d’una cesària, o també la que vingui per l’alletament matern o per llet artificial. Després, s’anirà transformant amb el pas del temps, de joves, adults i grans. Segons quin sigui l’entorn i l’estil de vida de la persona és produiran canvis en la seva composició.

Igualment, des de la boca fins l’anus hi ha una flora diferent en cada tram. L’intestí prim està poc colonitzat en una persona sana. En canvi, és en l’intestí gros on els bacteris són més abundants.

flora-candiasi

Aquí, a l’intestí gros, hi ha dos parts molt diferenciades. La part dreta, que és l’ascendent, hi viu un tipus de bacteris que en conjunt s’anomena flora fermentativa. S’alimenta d’hidrats de carboni i fibra no digerible i, al fermentar-los, s’obté Co2 i àcids grassos de cadena curta (AGCC), com l’àcid acètic, propiònic i butíric. Els AGCC fan que el PH, en aquesta part, sigui àcid entorn al 5-6. El trànsit fins el colon transvers és d’1 hora aproximadament.

A la part esquerra de l’intestí gros, la descendent, hi ha bacteris diferents, que pertanyen a la flora anomenada putrefactiva, i són principalment anaeròbiques (sense oxigen). S’alimenten de proteïnes i extreuen sofre dels aminoàcids, així com també amoníac o nitrogen entre d’altres. Els compostos que s’obtenen com l’indol, la cadaverina, putrescina i altres, son tòxics. Eleven el PH a 7. El trànsit del colon transvers fins l’anus pot ser de fins a 12 hores.

El colon transvers és el punt d’unió de les dues flores bacterianes. El trànsit és de 3 hores.

En una persona sana hi ha un equilibri entre les dues formacions bacterianes.

Per què és tan important la microbiota? En fa una fermentació de sucres i fibra no digerits elaborant AGCC, que són l’energia que utilitzaran les cèl·lules de la paret intestinal, els enteròcits, per regenerar-ne i fer una mucosa òptima; també ens protegeix de la colonització de bacteris patògens, el que s’anomena efecte barrera (si hi viuen les bones, no poden viure les altres); estimula i modela el sistema immunitari, promou la producció d’anticossos IgA; produeixen vitamines com la K , el grup B i en especial la B12, encara que aquesta no pot ser absorbida pel nostre organisme, sinó que el punt d’absorció és al final de l’intestí prim (és un dels problemes d’una alimentació vegana, sols els bacteris dels animals la produeixen amb cobalt, única forma de ser disponible).

Ara bé, imaginem que un agent extern modifica la flora, com per exemple una situació estressant, un tractament amb antibiòtics,…  o modifiquem la nostra dieta per un període curt de temps. En conseqüència, la microbiota tindrà certes alteracions. El Dr.Pagliaro posava un símil comparant-la amb el comportament d’un bancal de sardines, dons la microbiota actua com un ens unit, i en el cas d’un depredador proper, les sardines es separarien. És quan ha passat el perill que tornarien a ajuntar-se. El mateix passa amb la nostra flora intestinal: quan ha passat l’agent alterador, torna a la normalitat. Ara bé, si l’agent és persistent en el temps, el cas d’un estrès de llarga durada, una dieta vegana no equilibrada o qualsevol altre que es mantingui un cert temps, l’alteració de la microbiota, un vegada tornem a la normalitat, farà que la flora no pugui refer-se com abans. Els blocs de bacteris que s’han format tenen diferencies substancials i no es reconeixen com abans. Necessitaran temps, uns 2-3 mesos per normalitzar-se.

TIPUS DE DI:

-Disbiosi Intestí gros Fermentativa: En l’actualitat acostuma a ser la més freqüent, en la forma de gran proliferació bacteriana. La causa és una alimentació alta en cereals i vegetals, però baixa en proteïnes (típica d’una alimentació vegana, ja que és molt difícil de fer-la equilibrada). El pa d’avui en dia hi té molt a veure, al haver disminuït el temps de cocció i incrementar el llevat per reduir el temps fermentatiu de la pasta.

-Disbiosi Intestí gros Putrefactiva: En un alt creixement bacterià, l’alimentació és alta en proteïnes i baixa en fibra i hidrats.

SIBO: alt creixement bacterià fermentatiu en l’Intestí Prim. En aquest cas els bacteris fermentatius colonitzen exageradament la part distal de l’intestí prim.

EFECTES DE LA DI

trastornosdisbiosis

  • Diarrea, estrenyiment, poca extracció de nutrients, reducció del número d’espècies de microorganismes, que predisposarà a infeccions per agents patògens, és reduiran els efectes beneficiosos com l’elaboració de vitamina K i B12.
  • Alteració de la estructura cel·lular. La DI trenca l’enllaç dels enteròcits i obre una via de pas a substàncies, que si són relativament grans, faran perdre al sistema immunològic la tolerància i les tractarà com si fossin perilloses (és el cas de la celiaquia i les al·lèrgies). Això és el Síndrome de l’Intestí Permeable.

Aquí pot entrà en acció la Càndida, o un altre patogen, que quan troba una oportunitat, al trencar-se l’enllaç cel·lular, travessa la barrera fins al teixit connectiu i pot envair altres espais dels cos, amb gran toxicitat.

  • Es modifica el moc intestinal i hi ha canvis immunològics. És el Síndrome de l’Intestí Irritable

 

SÍMPTOMES DE LA DI

  • En la DI proliferativa Fermentativa, Sibo, Candidiasi: Al ser alliberats molts AGCC i CO2, el PH serà àcid, els bacteris creixeran ràpidament, augmenta la velocitat peristàltica, que farà anar amb més freqüència al bany fins produir diarrea. Les femtes no estaran del tot fetes. El Co2, al ser un gas, farà inflor durant tot el dia, amb un meteorisme no olorós.

En Candidiasi, la inflor serà més per la tarda que pel matí, i en el SIBO tan bon punt menges ja tens sensació de inflor.

Si palpem la part del colon ascendent, la dreta, hi ha dolor.

Extra intestinalment, pot haver-hi trastorns immunològics, de la pell, esgotament, astènia, baix rendiment esportiu, cistitis recidives i es redueix la capacitat intel·lectual, entre altres manifestacions.

  • En la DI proliferativa Putrefactiva: Baixa la velocitat peristàltica, i el creixement bacterià no és tan ràpid com la fermentativa. Hi ha estrenyiment, femtes dures, inflor, no pel Co2, sinó per l’amoníac i sulfhídric. El meteorisme serà olorós, problemes digestius, i dolor a la part esquerra (colon descendent), al palpar-lo.

Els símptomes extra intestinals són semblants al de la fermentativa.

TRACTAMENT

Segons el Dr. Pagliaro, per revertir una situació de DI fan falta de 2 a 3 mesos.

Bàsic: una dieta equilibrada. En DI proliferativa fermentativa no aconsella probiòtics, perquè augmentaria la flora fermentativa. En la DI proliferativa putrefactiva, sí, per combatre l’estrenyiment i per augmentar la flora fermentativa.

Treballa amb extractes vegetals, bàsicament olis essencials en forma de càpsules gastro- resistents, pels seus components antimicrobians, com és el cas dels OE de canyella, timó, clau, mentol i altres, que tenen un comportament molt semblant als antibiòtics però sense efectes secundaris.

DEJUNI INTERMITENT

MENYS SUCRE I MÉS DEJUNI

En aquest post us intentaré engrescar perquè el dejuni formi part d’un dels vostres hàbits.

LA-EVOLUCIO

  • El  sistema enzimàtic i reaccions metabòliques del nostre cos, són del Paleolític, excepte petites variacions com pot ser la tolerància al gluten, que és posterior( tot i que aquesta tolerància actualment la perden més persones) .
  • En aquells temps de caçadors-recol·lectors, hi havia períodes de bona disponibilitat de nutrients però també de poca o nul·la disponibilitat. L’ hivern, amb llargues nits, i poc per recol·lectar i caçar, era  un període complicat d’ingrés de calories. Malgrat això, l’espècie ha sobreviscut.
  • Difícilment, en aquella època, menjaven cada dia, i molt menys 3 o 5 vegades  al dia, com actualment.
  • El cos humà té dos tipus de combustible: El sucre (glucosa) i els greixos.
  • Mentre hi hagi sucre, aquest serà el combustible en primera opció. La insulina, hormona segregada pel pàncrees, és l’encarregada de portar el sucre a les cèl·lules, per fer energia.
  • S’activa la producció d’insulina en menjar,  sobretot, sucres refinats, però també  proteïnes i qualsevol tipus de sucres.
  • Sempre que hi hagi insulina circulant, els greixos no es fan servir, al contrari, s’acumulen més. Dels sucres sobrants se’n fa glicogen que,  de seguida,  al tenir els dipòsits plens,  es transforma en triglicèrids( greixos).
  • Si mengem 4-o 5 vegades al dia, quan utilitzarem els greixos? Mai.
  • Hem d’entrenar al cos a utilitzar els greixos quan falti sucre, i que d’aquesta manera no ens demani més sucre, estimulant així la gana. Aquest entrenament pot durar dues setmanes.
  • Hem d’ aconseguir que la insulina estigui baixa, per tant el sucre estarà baix. En conseqüència, que els greixos siguin el  combustible.
  • L’ excés de sucre és un problema seriós. Provoca patologies inflamatòries, obesitat, diabetis, colesterol, i altres.
  • Una dieta basada en greixos, no més que  les proteïnes necessàries, i una minsa quantitat de sucres, és saludable i molt bona per reduir pes.

Fins aquí una petita situació d’ allò que passa amb el  sucre, ara fem una ullada al  dejuni:

  • Tan important és el que mengem com quan ho mengem. L’espai temporal d’ingesta ha de quedar compensat amb el de no ingesta.
  • El ritme biològic (ritme circadià) de la gana és més baix al voltant de les 7:30 AM i més alt cap  a les 7:50 PM. El de la insulina  també és més alt al vespre que pel matí, es creu que és un procés adaptatiu de supervivència per poder acumular greix.
  • Això fa pensar que la millor opció seria menjar al migdia i una petita quantitat al vespre (una dieta mediterrània), per evitar així acumular un greix actualment no necessari.
  • Mantenir un mínim de 12-14 hores diaris  sense menjar res, per compensar les 12- 10 hores d’ingesta. Això és fer un sopar a les 8 del vespre i esmorzar a les 8 o 10 del matí.
  • No menjar entre àpats.
  • Fer dejunis intermitents de 16- 24 o 36 hores, periòdicament, 1-2 -3 vegades a la setmana o més espaiats.
  • Depenent del que volem aconseguir, el dejuni s’haurà de fer d’una manera més curta o més llarga. Una cosa és prevenir l’ excés de sucre, evitar un nivell alt de sucre en sang de pre-diabetis, una diabetis m. tipus 2, un tractament per baixar pes….
  • Els dejunis llargs de 2-3 dies i més son molt eficaços per depurar, tractar patologies com la diabetis, la resistència a la insulina i altres.

BENEFICIOS-AYUNO

Que succeeix en el dejuni?:

  • Entre 6-24 hores de començar, els nivells de sucre e insulina baixen i el fetge comença a desfer el glicogen.
  • Entre 24-48 hores, no queda glicogen i es cremen proteïnes per fer sucre
  • Entre 2-3 dies després de començar el dejuni, es comencen a desfer els greixos i les cèl·lules el fan servir de combustible. Els greixos no son inflamatoris.
  • Als 5 dies l’ hormona del creixement(GH) està elevada i manté la massa muscular i el teixit magra
  • La baixa insulina fa que el cos elimini l’ excés d’aigua i sal.
  • La pèrdua de proteïna diària en una persona sana és d’uns 75 gr. En el dejuni 15-20 gr.
  • En el dejuni, la pèrdua de greix té una mitja de 250 gr al dia. Si es perd més vol dir que s’està perdent aigua.
  • La adrenalina puja, el metabolisme s’accelera.
  • Baixa el nivell de sucre, la pressió arterial, el pes; és bo per la diabetis 2, per alentir l’envelliment, per tenir més poder mental i per beneficiar el cor.
  • No et deixa cansat i hi ha més capacitat de concentració.
  • La grelina, la hormona de la gana, deixa d’actuar a partir del segon dia.
  • Un cosa important: l’ autofàgia. És una forma de depuració cel·lular, vol dir que el cos va netejant cèl·lules mortes, o que els tòxics acumulats cel·lulars les fan inservibles o que ja no fan be la seves funcions. L’autofàgia és necessària i és una forma de prevenir certs tipus de  càncer i l’alzheimer. Una ingesta continuada de menjar suprimeix el mecanisme. Els nutrients a curt termini la desactiven, sense tenir en compte els nivells de greix acumulat.

Que és pot prendre mentre fem dejuni?

  • Aigua, cafè, té, sense sucres ni edulcorants.
  • Brou d’ossos i verdures. És un brou  que es fa amb ossos de pollastre, vedella o porc,  o també amb espines de peix. També verdures com ara ceba, pastanaga, api, pebrot vermell i verd ,  vinagre, sal i pebre.
  • En els dejunis llargs s’aconsella un multi vitamínic i magnesi.

Per acabar aquest post , dir que és important incorporar el dejuni intermitent en els hàbits de vida; el dejunis llargs, més de tres dies, que és poden fer de tant en tant, són un eina per depurar-se, per revertir patologies com la diabetis m.2 e inflamatòries. També el dejuni ja sigui intermitent o no, és la manera de combatre la resistència a la insulina (que provoca obesitat, i desordres metabòlics), i que serà més o menys efectiu  segons la durada del dejuni i del grau de resistència a la insulina que ja existeixi. Si més no, el dejuni intermitent de 14-16 hores és una bona prevenció.

 

Per més informació: LA GUIA COMPLETA DEL AYUNO del Dr.Jason Fung; CURAR CON LA FUERZA DE LA NATURALEZA de Andreas Michalsen

OBESITAT I PÈRDUA DE PES AMB EL DR.JASON FUNG (2)

Continuem amb la conversa fictícia amb el Dr. Jason Fung del  post anterior, en que parlàvem  de la resistència a la insulina.

MS: Es algo parecido a la resistencia bacteriana a los antibióticos?

JF: Sí así es. Cuanto más tiempo estemos expuestos a niveles altos de insulina constantes más resistencia harán las células a ella. Por eso en la Diabetes 2 (alta resistencia igual a alto nivel de azúcar en sangre), recetar cada vez mas insulina, no sería una buena opción porque se genera más resistencia.

El ciclo duradero de  alto nivel de insulina, mayor resistencia, a mayor resistencia más insulina, hace que la obesidad sea más difícil de erradicar, porque el tiempo que estés  con este ciclo es importante.

La resistencia necesita de dos requisitos: Unos niveles hormonales de insulina altos y un estimulo constante de esta.

causas-resistencia-insulina_0

MS: Ahora se me crea una duda. Yo podría alimentarme con carbohidratos que eleven la glucosa en sangre y por tanto niveles altos de insulina, pero si esos niveles caen, no se produciría la resistencia?

JF: Es importante que a lo largo del día se compensen las horas con niveles altos de insulina con los bajos. El cuerpo humano tiene mecanismos para soportar largos periodos de ausencia de alimentos sin que los niveles de glucosa bajen demasiado, quemando grasas. No estamos obligados a comer ni tres veces al día para sobrevivir. En los años 70 se comía 3 veces al día, ahora 6, pasamos 18 horas en estado insulínico y solo 6 en déficit  cuando dormimos.   No hace mucho los chinos se alimentaban de arroz, un carbohidrato con índice glucémico alto, y sin embargo había muy pocos obesos, es a partir de que han incorporado una alimentación occidental, es decir  alimentos procesados, y comida frecuente que han desarrollado una epidemia de obesidad.

MS: Entonces hemos de focalizar en la resistencia insulínica. Quien la genera y como?

JF: De los dos requisitos, el primero, la insulina alta, viene determinado por alimentos con un alto índice glucémico, ahí entran los carbohidratos refinados, y lo que es característico de las sociedades occidentales, los alimentos procesados, por su alto contenido en azucares añadidos.

Aquí entra en escena la fructosa, que no da señales de saciedad,  responsable en gran medida de la resistencia a la insulina, y que se creía mejor que la glucosa porque tiene un indice glucémico bajo.

MS: La fructosa es el azúcar de las frutas, no deberíamos comer fruta?

JF: La fructosa de la fruta no tiene peligro porque va acompañada de fibra, y la porción es muy baja. La peligrosa es la del azúcar, esa sí que entra en grandes cantidades. El azúcar blanco (sacarosa), es un disacárido, son dos azucares, glucosa y fructosa al 50%. La glucosa en el intestino es captada y va a sangre para que las células coman, pero la fructosa va directa al hígado para que este la procese. Habiendo ya azúcar en sangre el hígado, con la fructosa,  llenara los depósitos de glucógeno y de grasa. Si miramos las etiquetas de lo que comemos nos daremos cuenta de la cantidad de azúcar diario que ingerimos. Eso diariamente a largo plazo repercutirá en el hígado que acabará siendo hígado graso, y las células del hígado serán las primeras en realizar resistencia a la insulina, con lo que empezara el ciclo que hemos comentado, alta insulina, más resistencia, más insulina….después otras células del cuerpo irán haciendo la resistencia insulínica.

b6527f15c455447ed1ffe78da15a347e

MQS: A la web, https://www.sinazucar.org/ es pot veure la quantitat de sucres dels aliments. Una coca-cola te 35 gr. de sucres, això son 8,7 terrossos. El suc de taronja del Granini de 330 ml és quasi el mateix. És millor prendre una taronja que fer un suc, almenys que la polpa també la mengis.

SA_cartel_refrescos_002-450x636

SA_cartel_infantil_001-450x636

 

 

 

 

 

 

 

 

 

JF: La fructosa produce directamente resistencia a la insulina. Por lo que se puede decir que la sacarosa, produce alta insulina tanto a corto como a largo plazo. El hecho de que el azúcar engorde tanto es por la estimulación de la resistencia insulínica por la fructosa, que permanece latente durante años antes de volverse manifiesta.

MS: Y el segundo estimulo, el estímulo constante?

JF: Aquí entran los momentos del día en que comemos. Si durante el día vamos comiendo regularmente, picando entre horas, con la última comida muy tarde y la primera de la mañana al despertarnos, tendremos una situación en que la insulina siempre ha estado con unos niveles altos,  y el tiempo en que no hay es solo la hora del sueño, 6-8 horas. La grasa acumulada no se moviliza nunca, al contrario se va produciendo más, porque siempre hay insulina, y si esta es capaz de enviar el azúcar a las células y baja el nivel de azúcar, se activará la hormona del apetito y acabas comiendo  alguna cosa dulce que volverá a subir el azúcar y con ello la insulina. Hay que acostumbrar al cuerpo a utilizar el otro combustible que tiene, las grasas, pero para ello no hay que ingerir alimentos en un periodo de tiempo suficiente, para estar bajo de azúcar, para que fabrique lo que necesite de lo acumulado, las grasas.

MS: Está hablando de hacer ayuno?

JF: Para romper la resistencia a la insulina, ayunos intermitentes de 24 o 36 horas son eficaces. Esto se puede realizar de tanto en tanto.  El ayuno que deberíamos incorporar en la vida diaria, seria no comer más de tres veces al día, y menos si se puede, cenando pronto y desayunando  habiendo pasado unas 12-14 horas de la cena, o saltarse una cena o el desayuno si no se tiene hambre al despertarse,  y no comer entre horas. Y si un día hay una fiesta y te excedes en la comida, al día siguiente no comas.

MS: Entonces, el desayuno ya no es la comida importante del día, como se dice?

JF: El desayuno, ha de ser algo opcional. No comas sino tienes hambre. El cuerpo al despertar ya ha activado las hormonas como el cortisol y la noradrenalina, y ya ha cargado glucosa en sangre suficiente, por si hay un depredador, o realizar la actividad diaria.

Cafe-americano-480x300

MS: Antes ha dicho que había dos hormonas causantes de aumentar el peso de referencia corporal, la insulina y el cortisol, de esta no hemos hablado.

JF: Así como la insulina está relacionada con la alimentación que ingerimos, el cortisol está con el estrés. Un estrés crónico mantenido en el tiempo  ocasiona graves problemas. El cortisol es hiperglucemiante, pone todo el azúcar que puede en sangre. Si los problemas de la obesidad viene dado por estrés, hay que buscar soluciones al mismo, tipo relajación, mindfulness, yoga, meditación, tai chi…

MS: Una cosa que me ha sorprendido es cuando ha comentado que las proteínas también subían la insulina y en menor medida las grasas

JF: Las diferentes proteínas difieren entre sí  promover la insulina. Los lácteos tiene un índice glucémico bajo, pero un índice insulínico alto, porque no es por el azúcar de la leche sino por la proteína láctea y el efecto incretina comentado anteriormente. Las grasas puras como el aceite de oliva no suben ni la glucosa ni la insulina. Las proteínas vegetales suben muy poco, las carnes, lácteos y pescado el aumento es  significativo. En los lácteos, la leche entera, la agria, el queso, la mantequilla no aumentan el peso, la leche baja en grasa sí. Aunque estimulan mucho la insulina al ser las ingeridas raciones pequeñas no tienen mucha repercusión. La leche desnatada estimula aun más la insulina.

Hay un efecto importante en la Incretina que es la saciedad (que dará menos peso), y es opuesto al otro efecto que tiene, el estimulo de la insulina (subida de peso). Falta saber qué efecto es más potente en cada alimento. Por ejemplo si comparamos un filete de carne con un zumo azucarado a igual aporte calórico, el filete de carne será más saciante, con lo que comerás menos.

MS: Y que hay de las grasas?

JF: Las grasas no son un problema, ni las saturadas, solo las trans son peligrosas. Las enfermedades cardiovasculares son predominantemente inflamatorias y no solo por el colesterol alto. El consumo excesivo de omega 6, mayoritario en muchos aceites vegetales, presente en la mayoría de los alimentos procesados, es altamente inflamatorio. Hay que compensarlo con el omega 3, muy presente en el pescado,  que tiene el efecto contrario.

MS: Que recomendaciones haría de alimentación?

JF: Reducir el consumo de alimentos con azucares añadidos, así como los granos refinados. La toxicidad radica en el procesamiento más que en los alimentos mismos. Di no a los alimentos  procesados. No a las bebidas light, ni edulcorantes.

No comer entre horas. El desayuno que sea opcional, no comas sino tienes hambre.

El vino y la cerveza (moderados) parecen tener efectos mínimos sobre la insulina. El té verde ayuda a perder peso. El café incluso descafeinado protege la Diabetes. El chocolate moderado pero con más del 70% de cacao. Fruta de temporada.

El caldo de huesos, cocido a fuego lento con verduras es excelente.

Moderar el consumo de proteínas, que sea un 20-30% de la ingesta total de calorías.

Aumenta el consumo de grasas naturales (aceite de oliva, mantequilla, aceite de coco, manteca de cerdo, aguacates). Los lácteos enteros. Dieta mediterránea con frutos secos.

Integrar el ayuno intermitente en tu vida, que puede ser de 12 horas o más.

Aumentar el consumo de factores protectores como la fibra y el vinagre.

MS: Y para terminar, podría sintetizar  su “teoría hormonal de la obesidad”?

JF: El problema de la obesidad es hormonal, no calórico.

Hay obesidad si hay insulina alta.

Hay insulina alta  cuando la fructosa desarrolla resistencia a la insulina, y esa resistencia hace más insulina alta. La resistencia, que es la principal causa de la obesidad,  se da por dos factores: Insulina alta y constante.

También hace insulina alta, el efecto de las hormonas Incretina,  la proteína animal, los carbohidratos refinados y alimentos con azúcar añadidos (que son la gran parte de los alimentos procesados),  así como el cortisol.

Hay unos factores protectores como son la fibra y el vinagre.

Y para vencer la resistencia a la insulina,  ayuno intermitente.