SARCOPÈNIA, l’atrofia de la musculatura

Com és que de grans, quan ensopeguem, ens és més fàcil caure a terra i fracturar-nos ossos que quan som joves?

Com és que, de grans, perdem força?

Com és que, de grans, ens augmenta el greix i ens disminueix la massa magra?

La resposta és per la Sarcopènia. En una breu definició, la Sarcopènia és la pèrdua de massa muscular esquelètica associada a l’envelliment. Això portarà a, segons el nivell de dany, una discapacitat i pèrdua de la independència de la persona.

Fins al voltant dels 30 anys d’edat, el creixement, és a dir, la formació de massa proteica muscular, està regulada hormonalment. Després, l’estímul del creixement ja no és prioritzat per les hormones sinó més aviat pels aminoàcids de la dieta que ingerim. Si a això li sumem que, actualment, en la nostra vida diària no realitzem l’esforç físic com quan érem caçadors, un temps en el qual es va formar tot el nostre dispositiu metabòlic i enzimàtic, la musculatura que no fem funcionar es va atrofiant, sobretot un tipus concret de fibra muscular, que veurem seguit.

La pèrdua és considerable, sobretot, a partir dels 70 anys. Entre el 40 i els 70 es redueix un 8% per dècada i a partir dels 70 és del 15% per dècada. Es considera que a partir de la disminució d’un 70% de la massa muscular s’incrementa molt el risc de mort. Es diu de la musculatura que és l’òrgan del cos més gran, l’òrgan de la longevitat. Una massa muscular ben conservada ens fa més longeves.

La Sarcopènia, entesa com a malaltia degenerativa, ve donada per canvis diversos, com la disminució de testosterona i estrògens, i de la hormona del creixement, totes elles estimuladores de la massa muscular. Factors inflamatoris indueixen a la destrucció del múscul. Hàbits de vida com una alimentació alta en sucres que fa resistència a la insulina incrementen la massa de greix en perjudici de la massa magra, o com el sedentarisme i la poca activitat física que porten a l’atrofia muscular. La bona noticia és que independentment de a quina edat (50-70-80 anys) es comenci a fer un tipus d’exercici, per augmentar múscul, els guanys són importants.

Imaginem una persona de 70 anys, gran part de la seva vida sedentària, cosa bastant corrent. Tindrà una massa muscular força atrofiada, segurament l’osteoporosi estarà desenvolupada i potser alguna malaltia metabòlica. Com que no té força muscular, en qualsevol entrebanc cau, hi ha trencament ossi. La pèrdua de força muscular també afecta als músculs de la respiració i al mateix cor. En una infecció pulmonar amb acumulació de mucositat no podrà excretar el moc perquè li faltarà  uns músculs forts.

La pèrdua de massa magra comporta:

  • Menys força i energia
  • Més risc de caigudes i de fractures
  • Més mortalitat
  • Pèrdua de la independència
  • Recuperació i cicatrització lenta
  • Més resistència a la insulina i per tant més malalties metabòliques (diabetis, hipertensió, excés de greix)

Un múscul fort ens aporta:

  • Ens evita trencaments per caigudes accidentals.
  • És el lloc on es pot dipositar més glucosa en forma de glicogen. El múscul és el dipòsit de glucosa més important. Al fer exercici i créixer la massa muscular el seu magatzem de sucre es buidarà i demanarà més sucre a la sang, baixarà el seu nivell tòxic i serà més sensible a la insulina, formant-se menys greix, per tant menys malalties metabòliques. Cal recordar que el sucre que hi ha en els 5 litres de sang que tenim, és d’uns 5 grams (una sola Coca-Cola duu 32 grams!!!), al fetge hi ha entre 70-100 gr en forma de glicogen, són la reserva quan el sucre baixa excessivament en sang per donar-li de menjar al cervell. En la massa muscular el magatzem de sucre és d’uns 200 gr., si hi ha força massa muscular pot arribar a 400gr., per a necessitats ràpides, com fugir d’un atac.
  • La musculatura és el lloc on més s’oxiden els greixos per a combustible.
  • Més força i resistència i menys dependència.
  • La massa muscular ens aporta el manteniment de la temperatura corporal adequada. Al produir calor en fer el moviment, ens regula internament. Per això les persones grans amb una massa muscular atrofiada són més vulnerables al fred, la seva musculatura no produeix suficient calor, tenen hipotèrmia.
  • Millora l’osteoporosi. Uns exercicis per incrementar la massa muscular, exercicis de carga superior al 75% de la força màxima de la persona, és l’estímul per incrementar la densitat mineral òssia i deixar enrere l’osteoporosi.

COM ACONSEGUIR INCREMENTAR LA MASSA MUSCULAR I REVERTIR LA SARCOPÈNIA:

                Amb exercici d’alta intensitat en que s’utilitzin les fibres de tipus II, i una alimentació suficient de proteïnes.

FIBRES MUSCULARS:

Abans d’entrar en els exercicis cal saber les diferents funcions de les fibres musculars. En síntesi hi ha 4 tipus de fibres: Tipus I (de resistència), Tipus II (IIA, IIAB, IIB) (de potència).

Tipus I: Són de resistència. Les utilitzem constantment amb les feines habituals, com passejar, les feines de la casa, anar a comprar. Tenen molt poca potència, són molt resistents, poden fer la feina molt de temps seguit, i es recuperen molt de pressa (en 60-90 segons). La seva activitat física la duu a treballar de forma aeròbica, amb oxigen. Aporten poc volum muscular i consumeixen poc, principalment el seu combustible hauria de ser dels greixos, el que passa és que actualment amb la quantitat de sucres ingerits i acumulats, utilitzarà sucre. Són les fibres més treballades dels maratonians o al fer senderisme per terrenys sense gaire desnivell. No estimulen la formació de nou múscul. No serveixen per aturar la Sarcopènia. Sí que la seva estimulació serveix per molt altres coses com oxigenar el cos, mobilitzar les articulacions, retorn venós…

Tipus II: Són fibres de potència que s’acostumen a atrofiar a l’anar envellint, al ser sedentaris, si no s’utilitzen i s’exerciten. Són fortes i de ràpida contracció i poden produir molta força en cas de necessitat buscant l’equilibri del cos. Com estan atrofiades faltarà força muscular, si per exemple estem en un autobús i aquest fa un moviment brusc ens pot desequilibrar i fer-nos mal. Les fibres tipus II actuarien en força i tan ràpides, inconscients, que ens reequilibrarien immediatament. Igual passa quan ensopeguem a casa o al carrer i caiem a terra i ens fracturem per l’osteoporosi. Si les fibres tipus II no estiguessin atrofiades, no cauríem i l’osteoporosi es minimitzaria. S’estimulen amb un exercici intens. Estimular-les farà créixer la massa muscular i revertir la Sarcopènia.

T-IIA: Tenen una mica de potència, però encara força resistència, no s’esgoten fàcilment. Són les que utilitzem per fer força puntualment, amb càrrega muscular, com portar el cistell de la compra, agafar la garrafa d’aigua, aixecar un matalàs…córrer amb un ritme elevat, senderisme amb un cert desnivell. El combustible emprat ja és de glucosa a més dels greixos.

T-IIAB: Aquestes tenen més potencia però s’esgoten més fàcilment i triguen més a recuperar-se. Consumeixen molt glicogen i la producció d’energia és del cicle anaeròbic (sense oxigen). En una activitat que ja hem passat el llindar de la demanda màxima d’oxigen, però que encara necessitem fer-la, s’activarà la producció extra sense oxigen, encara que podrem continuar molt poca estona més perquè de seguit ens esgotarem. Un cim que tenim a tocar però que ja anem esgotats, podem fer aquest esforç final gràcies a T-IIAB.

T-IIB: Si en la activitat ja hem esgotat les fibres anteriors, però encara ens va la vida, entren en acció les fibres de més potència, són les que buiden completament els últims dipòsits de glicogen muscular. Quan ja no podem fer més esforç, les de tipus IIB ens donen un bri d’energia, que quan érem caçadors ens podia salvar la vida. Aquestes fibres per recuperar-se necessiten de 4 a 10 dies.

L’EXERCICI

Com ha de ser:

  • S’ha de combinar la producció d’energia de forma anaeròbica amb l’aeròbica. Quan l’exercici és intens i ens demana més energia, la formem sense oxigen produint àcid làctic, que en minuts va al fetge per convertir-lo de nou amb glucosa i retornat a les cèl·lules, estimulant així l’energia amb oxigen (aeròbica), millorant-la. Es creen més mitocondris, més capacitat de produir energia. L’exercici, doncs, ha de ser intens, que notem l’alè, que no puguem dir ni fava. El cos reacciona produint més múscul quan ha estat forçat, s’ha estressat, perquè busca una adaptació a un esforç que pot tornar a produir-se. El guany és doncs quan després d’haver fet un exercici molt intens, curt, estem sense alè ja produït àcid làctic que en poc temps tornarà a les cèl·lules en forma de glucosa estimulant la producció energètica amb oxigen. És la combinació anaeròbic-aeròbic.
  • Ha de ser intens i intermitent, curt, de poca durada, intercalats amb un de llarg i de resistència. L’exemple més fàcil és si un córrer cal fer esprints de 30’’, (si no estem gaire entrenats pot produir-se algun esquinçament muscular). Si hom va a caminar, camina una estona lo més ràpid possible fins que no puguis parlar amb l’acompanyant. Una sessió d’una hora corrent o caminant suaument sense desnivell no estimularà la formació de massa muscular, no revertirà la Sarcopènia. Al cos se l’estimula més quan se li produeixen pics que no pas amb una regularitat monòtona. El cos hormonalment treballa amb pics. Un pic de insulina, un d’adrenalina, un de cortisol el cos no té cap problema per gestionar-lo. La dificultat i els problemes esdevenen quan hi ha insulina alta constant, o per l’estrès crònic un cortisol sempre elevat.
  • Per estimular les fibres de més potència ha de ser un exercici amb càrrega, amb extensió i contracció molt, molt lentes, sense descansar i que sense que l’articulació faci l’extensió i contracció del tot que pugui alliberar la càrrega. La seqüència és la següent: anem a fer unes flexions. Baixem molt molt lentament i pugem també molt molt lentament. Al començament entren en acció les fibres T-I, que com que tenen molt poca potència i estem amb la càrrega del cos, no ens pot aixecar gaire (si el moviment fos ràpid, amb la mateixa inèrcia durarien més), les esgotem, i demana ajuda a les T-IIA. Amb aquestes podrem fer algunes flexions més, però no gaires (ja està agafant el glicogen muscular), i com que continuem, sense descans, esgotades, demana ajut a les T-IIAB. Aquí ja estem produint sense oxigen l’energia extra per poder pujar el cos i baixar-lo una mica més, no gaire. Ara estem exhausts i volem continuar i ja no ens podem moure perquè ni podem pujar ni baixar el cos. Volem aquest últim bri d’energia per aixecar-lo 2-3segons, i les T-IIB buiden la resta de glicogen. I s’ha acabat. Així no podrem ni fer 10 flexions, 6 ja són moltes. Però els guanys fisiològics són enormes. Les cèl·lules musculars li diuen al cos que necessiten proteïnes per fer més múscul, que ha de estar més fort per la propera vegada (no sap si lluita contra un lleó o contra què, però avui ha salvat la vida), que li doni sucre per fer reserves de glicogen, per tant amb una gota de insulina el sucre entrarà de pet, la resistència a la insulina no existirà, els greixos es reduiran, la Sarcopènia és revertirà, l’osteoporosi minvarà.
  • El temps per fer-ho: en 15-20 minuts una vegada a la setmana es fan els 5 exercicis de càrrega per a la musculatura principal. No més. Les fibres T-IIB triguen més de 4 dies en recuperar-se. Al fer-los tan lentament no hi ha perill de trencaments musculars, ni es necessita escalfament.
  • En aquests vídeos es pot veure els cinc exercicis fets en un gimnàs o bé a casa.

PROTEÏNES

Una vegada hem fet l’estimulació fisiològica necessitem el material per fer múscul, que no és res més que proteïnes de qualitat. Dels 20 aminoàcids (AA) que hi ha, uns actuen directament en la formació del múscul. Són els AA ramificats (leucina,isoleucina,valina) i de ells la leucina actua de senyalitzador de que s’ha de començar la síntesi proteica muscular (SPM)

La necessitat proteica augmenta amb l’edat. Si quan som adults es recomana 0,8 gr/kg/dia, a partir dels 60 anys, i també depenen de l’esport que un faci, augmenta a 1-1,2 i més, gr/kg/dia. Ara bé, amb el dejuni intermitent, el fet de menjar 2-3 vegades al dia, fa que es necessitin menys proteïnes de la ingesta, el motiu és que l’autofàgia a l’activar-se, recicla les proteïnes inservibles. Per entendre-ho millor: una persona de 70 anys i 75 kg de pes necessitarà de 75 a 90 gr. de proteïna al dia. Un bistec de vedella, sense cuinar, de 150gr. du uns 30gr de proteïna. De lluç una mica menys, uns26 gr.

Ara bé, per estimular la SPM es necessita, en un mateix àpat, 2,5 gr d’AA leucina que aproximadament ho porten 30gr de proteïna de qualitat i, a més, que la concentració d’aquest AA dupliqui o tripliqui la que hi havia. Per això si es menja més de tres àpats al dia difícilment s’activarà la SPM.

El cost d’energia per fer SPM és considerable, el procés dura 2h-2h30’, i encara que aportem més leucina no és farà més. Una vegada s’engega la SPM entren en acció els altres AA ramificats.

Els vegetarians, per la proteïna vegetal i la fibra, ho tenen molt complicat per arribar a estimular la SPM. Per exemple, aproximadament, en un àpat de quinoa de 250gr. hi ha 42 gr. de proteïna i d’aquesta 2,5gr de leucina.

Conclusió:

  • Es pot revertir la pèrdua de massa muscular associada a l’edat.
  • L’atrofia muscular esdevé en les fibres de potència. Són les protectores de les caigudes.
  • Interioritzar el concepte que hem de treballar les fibres de potència, en qualsevol moment del dia i ocasió.
  • Per més efectivitat, cal estimular les fibres de potència amb exercici de càrrega i amb exercici intens i de curta durada intercalat amb el de resistència i llarg.
  • El màxim benefici, si s’escau, ha de ser un exercici de càrrega de 15-20’a la setmana, realitzat d’una manera tan lenta que no doni descans a les fibres de resistència i demanin ajut a les de potencia fins que s’activin les de més potencia(T-IIB), que buidaran tot el glicogen de reserva.
  • No oblideu mantenir els nivells de Vitamina D, que apart de mols beneficis, manté la massa muscular i la força.

Agraïment al Dr. Jorge Garcia-Dihinx  per la seva difusió de temes relacionats amb la salut i l’esport,  en el seu blog “La meteo que viene”, del que tant aprenc.

Per saber-ne més:

BURGOS PELAEZ, R.. Enfoque terapéutico global de la sarcopenia. Nutr. Hosp. [online]. 2006, vol.21, suppl.3 [citado  2021-07-26], pp.51-60. Disponible en: <http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0212-16112006000600008&lng=es&nrm=iso&gt;. ISSN 1699-5198.

http://lameteoqueviene.blogspot.com/2017/01/entrenamiento-de-pesas-hist-para.html

http://lameteoqueviene.blogspot.com/2016/12/los-beneficios-para-la-salud-del.html

http://lameteoqueviene.blogspot.com/2016/10/la-fisiologia-del-entrenamiento_28.html

 https://www.youtube.com/watch?v=nd_5XExEtWg Dr.DougMcGouff

https://www.youtube.com/watch?v=RwgywNZzEi4 video en anglès.

http://lameteoqueviene.blogspot.com/2021/01/ejercicios-de-fuerza-en-casa-en-solo-10.html

https://www.youtube.com/watch?v=2PdJFbjWHEU Dr.DougMcGouff

https://www.youtube.com/watch?v=FVhhbC51_3k entrenamiento

Dieta cetogénica.El protocolo de una alimentación efectiva. Carlos y Ricardo Stro

CÀNCER.UNA MALALTIA METABÒLICA?

Aquesta entrada al blog pretén donar informació sobre el càncer, com es desenvolupa i algunes actuacions que podem fer.

Canvi de paradigma:

S’està revisant el concepte del càncer com a malaltia clonal, una malaltia causada per les mutacions. Actualment, cada vegada hi ha més veus que l’assenyala com a malaltia metabòlica sistèmica, és a dir, una sola malaltia que agafa diferents particularitats segons l’òrgan o lloc afectat  i causada pel mal funcionament del metabolisme mitocondrial.

Això podria canviar l’abordatge i les teràpies a aplicar. Fins ara, quan a hom li diagnosticaven un tumor, pensava per què a mi, mala sort, hi ha hagut una mutació errònia, a veure si aquest medicament el pot eliminar. Ara, si coneixem per què es produeix una disfunció metabòlica mitocondrial, es podria incidir més en la prevenció i en la teràpia.

Una pinzellada sobre el mitocondri: és la fàbrica d’energia de les cèl·lules.Es creu que originalment era un bacteri, que va penetrar dins les cèl·lules i va establir un sistema simbiòtic. La cèl·lula li donava de menjar i el bacteri, a partir de la glucosa, produïa força energia per a la cèl·lula. Actualment passa igual. D’un mol de glucosa, el mitocondri produeix 26 unitats d’energia (ATP). Utilitza la glucosa juntament amb l’oxigen com a combustible per fer energia. A més, el mitocondri té altres funcions importants com la del cicle cel·lular (apoptosis), regula la temperatura… Si falla el mitocondri, la cèl·lula ho té molt malament.

Entre un 5-10% dels càncers són genètics.La resta el 90-95%, es provoquen pels hàbits de vida i factors mediambientals (congrés ISNO 2018). A més, que hom sigui portador d’un gen amb capacitat de poder desenvolupar una cèl·lula cancerosa, l’activació d’aquest gen es produeix per factors externs o hàbits de vida. La Epigenètica estudia com l’ambient i hàbits de l’individu pot alterar un gen i ser transmès a generacions posteriors, per tant si som hereus d’un gen amb capacitat de mutar, segons els nostres hàbits i l’entorn, podem fer que no s’activi per a nosaltres i que resti inactiu per a les nostres generacions futures.

Aquest canvi de visió respecte al càncer, no és nou. El premi Nobel Otto Warburg, al 1931, ja  deia que el càncer era una funció errònia del mitocondri. Oficialment, la ciència va seguir amb la seva teoria de la mutació genòmica i més quan es descobrí la seqüència de l’ADN humà, que donava esperances de tractaments eficaços. De fet, una prova de detecció de càncer, el PET (tomografia d’emissió de positrons) utilitza l’efecte Warburg, pel nom del seu descobridor.En síntesi, es tracta d’injectar una solució de sucre al pacient i observar a quina part del cos hi ha una activitat metabòlica anormalment alta d’aquest sucre. Això faria sospitar d’activitat tumoral en el lloc actiu per la gran afinitat al sucre de la cèl·lula tumoral.

Ara farem l’intent de determinar les causes que porten a produir una cèl·lula cancerosa.

Causes:

Dins del mitocondri es produeix contínuament energia i, en conseqüència, substàncies reactives d’oxigen (ROS), subproducte del procés de fer l’energia i principals causants de l’envelliment. Aquestes són substàncies molt perilloses perquè es combinen amb tot el que troben, en aquest cas la membrana del mitocondri formada per àcids grassos fent-la malbé, o amb proteïnes que les desnaturalitzen o amb l’ADN mitocondrial i pot fer mutacions. Al cos ja hi ha un sistema per neutralitzar-los, els antioxidants endògens, però van reduint-se a mida que envellim i quan no es poden controlar, els mitocondris no funcionaran.

A més, diverses substàncies fan un extres oxidatiu a la cèl·lula amb una alta producció de ROS. S’han reportat substàncies com el tabac, dieta alta en sucre, la carn a la brasa, a la barbacoa o fumada, l’alcohol, diversos productes químics, alta radiació i moltes més, com a susceptibles d’incrementar el risc de càncer.

Segons el congrés de la societat Internacional de nutrició oncològica (ISNO) a València del 2018 (ponència Dr.A.Marco Chover,) relaciona alguns agents causals que produeix càncer: El tabac es relaciona en un 25-30% de mort per càncer; la dieta amb un 30-35%; infeccions en un 15-30%; radiació, inclosa la UV, en més d’un 10%; el sobrepès i obesitat en un 4-20%. Tots aquests factors estan relacionats amb una inflamació crònica.

Arribat en aquest moment d’uns ROS excessius no controlats i que han fet malbé el mitocondri, aquest no pot fer energia, encara que li arribi l’oxigen. La solució per la que optarà la cèl·lula per sobreviure radica en la informació genètica que du des dels orígens de la vida, començar a produir energia sense oxigen( la fermentació del sucre on es produeix àcid làctic), és el principi d’una cèl·lula tumoral.

Per a Warburg la primera causa del càncer és quan la cèl·lula substitueix la producció d’energia de sucre i l’oxigen, per la fermentació del sucre, és a dir, sense oxigen. Les mutacions son conseqüència d’això, no causa, de fet dintre de una cèl·lula tumoral es produeixen multitud de mutacions.

Bé, ja tenim la cèl·lula tumoral, ara ha de créixer i necessita un ambient adequat.

Creixement i microambient tumoral:

Totes les cèl·lules estan rodejades d’una matriu, anomenada MEC (matriu extracel·lular), on arriben nutrients portats pels petits capil·lars que travessarà la membrana cel·lular. També de dintre de la cèl·lula ha de sortir la brossa a l’exterior, per ser evacuada.

L’evolució d’un tumor depèn de la formació d’un ambient adequat per créixer. Per tenir un microambient bo pel tumor, aquest necessita:

  • Molta quantitat de glucosa per disposar d’energia. La fermentarà sense oxigen produint energia i de residu àcid làctic, que el traurà com a brossa a l ‘espai extracel·lular acidificant-lo. La matriu extracel·lular esdevindrà altament àcida, molt tòxica, fet que farà allunyar a les cèl·lules veïnes i conquerirà espai per créixer. Al mateix temps, el fet d’acumular molta brossa i ser molt àcid farà inflamació, acidosi làctica, i els fàrmacs antitumorals els dificultarà poder endinsar-se dintre de la cèl·lula.

L’acidosi metabòlica (excés d’àcid als líquids corporals) és també resultat d’una dieta alta en sucre i de l’estrès que activaran citoquines (metabòlits inflamatoris) i d’aquí les malalties cròniques degeneratives.

  • Mantenir un constant nivell d’inflamació de baix grau. L’àcid làctic inflama els teixits, inhibint la resposta del sistema immunològic (SI). L’acumulació plaquetària de resposta inflamatòria impedeix ser detectat el tumor  pel sistema immunològic.
  • Altera l’equilibri dels macròfags(cèl·lules del SI). Hi ha de dos tipus els M1 inflamatoris i els M2 reguladors. Actua envers els M2 per que li facilitin l’expansió.
  • També necessita molt de sodi a l’interior de la cèl·lula, excretant el potassi. L’interior cel·lular tumoral és altament alcalí.
  • Com demanda molta energia, fa que es produeixi una proliferació de nous vasos que li aportaran més nutrients.

Algunes eines per combatre un tumor:

Tant important és combatre la cèl·lula tumoral com l’ambient que l’envolta que fa possible el seu creixement.

En primer lloc, l’actuació hauria de ser de prevenció. Evitar una alta producció de ROS. Com que l’entorn és molt difícil de poder controlar, sí que podem actuar en el que mengem, el quan i el quant. Una alimentació adequada com és la dieta mediterrània, no processats, baixa en sucres d’alta disponibilitat, evitant pics d’insulina, exercici físic, antioxidants naturals. A mida que anem envellim i els antioxidants controladors del ROS minven, s’hauria de fer restricció calòrica, menjar menys. No menjar entre àpats i no més tard de la posta de sol, que és quan el cos fa un canvi metabòlic. Una alta insulina fa la senyal al tumor que hi ha menjar en abundància i per tant s’ha de créixer, en cas contrari la senyal és de sobreviure, però no de créixer.

Tot i així, segur que se’ns produiran cèl·lules tumorals.El que interessa és que el S.Immunològic actuï eliminant-les. I a qui entra la part en que cal inhibir la via mTOR, que és una via de creixement, per activar-se la via AMPK que és de reparació i reciclatge (veure la meva entrada al blog referent a l’Autofàgia). La manera de fer-ho és amb el dejuni intermitent, deixar una finestra de no ingesta d’un mínim de 12 hores (millor 14-16-18 hores) per a que el cos repari i recicli el que ja no funciona bé.

Una vegada s’ha engegat el mecanisme tumoral, a part de les teràpies actuals com la immunoteràpia, la quimio, la radio,o la resecció quirúrgica, en que el seu objectiu és la cèl·lula tumoral, hem d’actuar en el que necessita el tumor per créixer:

  • Dieta sense sucre, una dieta cetogènica, és a dir, una dieta primordialment de greixos, amb les proteïnes suficients. Això portaria al tumor a frenar el creixement per falta d’energia, menys àcid làctic, menys àcid a l’espai extracel·lular, menys inflamació, més capacitat d’actuació del fàrmacs de la quimio per entrar dintre del tumor.
  • Una dieta hiposòdica, per limitar-li el sodi disponible.
  • Ozonoteràpia. Tractament per oxigenar els teixits.
  • Micoterapia. Hi ha estudis que els fongs medicinals (Reishi, Shitake, Cordyceps,Coriolus) actuen sobre els M2 regulant-los. Estimulant al SI per detectar i combatre el tumor. Regulen la inflamació.
  • La suplementació és una ajuda important com a acció antitumoral i per reduir els efectes secundaris dels tractaments, per exemple:Vitamina D, Omega3, Ginkgo Biloba, Vitamina C i K, Seleni, Indol3carbinol…… El dejuni de 48 hores abans de la quimio és una bona eina també per reduir els efectes secundaris.
  • Gestió de les emocions. Important l’equilibri emocional per al SI.
  • Els antioxidants són controvertits.La cèl·lula tumoral necessita molts antioxidants per resistir el seu espai extracel·lular amb un PH tan àcid, així que podria beneficiar-se dels antioxidants que prenem com a suplements. Igualment hi ha estudis contradictoris amb el dejuni intermitent una vegada el tumor és format, podria expandir-lo.

Característiques generals d’un tumor:

-Proliferació descontrolada sense fi

-Alteració del metabolisme mitocondrial

-Resistència a la mort cel·lular

-Defuig de les senyals de no créixer

-Defuig del control immunitari

-Inestabilitat del genoma

-Indueix la formació de nous vasos per nodrir-se

-Desenvolupa un microambient tumoral amb inflamació a les seves necessitats.

-Pot envair teixits contigus i també establir-se en altres parts dels cos(metàstasi).

Altres aspectes més filosòfics i biològics:

Adaptar-se és poder canviar:

En un concepte global podríem dir que el càncer és vida. Els éssers vius podem evolucionar perquè tenim la capacitat d’adaptar-nos a un entorn canviant i ho aconseguim fent canvis en les nostres estructures i funcions, uns canvis que poden sortir bé o no. Si no poguéssim tenir càncer vol dir que no podríem canviar per adaptar-nos i no evolucionaríem.

Proliferar-morir:

En la vida, en la complexa organització cel·lular del nostre cos, ha d’haver-hi un equilibri natural (homeòstasi) entre la mort i la proliferació . Hi ha malalties que predomina la mort(apoptosi), és quan es moren més cèl·lules i no es fan de noves,com les neurodegeneratives, d’altres predomina la proliferació com les autoimmunes, inflamatòries i el càncer.

Crèixer-viure:

Hi ha també un altre factor. Quan les cèl·lules de qualsevol ésser viu tenen menjar, el mecanisme dominant és el de proliferar, van creixent, multiplicant-se. Quan hi ha restriccions de menjar, s’ha de mirar molt en què utilitzar l’energia, deixar de créixer, i l’objectiu és mantenir-se viu. Això ja ens dona una pauta per frenar el càncer.

Caducitat-immortalitat:

Al nostre cos, les cèl·lules tenen caducitat. Quan ja no poden fer bé la seva funció, reben l’ordre de suïcidar-se o són eliminades. Aquest procés se li diu apoptosi. Un glòbul vermell pot viure uns 120 dies i és destruït i reciclat. Les cèl·lules tenen com una cua en la seva estructura de l’ADN que es diu telòmers i a mida que es van dividint se’ls hi fa més curta, fins que arriba un moment que la cua es tan petita que ja no poden dividir-se més.És el moment en que la cèl·lula ha de morir. En la cèl·lula cancerosa això no passa, els telòmers no s’escurcen per tant sempre es divideix i no hi ha mort. El càncer es immortal mentre tingui per menjar. De fet s’estan fent experiments amb càncers originats de fa molts anys que els mantenen vius en laboratori i que van proliferant perquè els van alimentant.

Rebel·lió:

Hi ha una expressió que m’agrada,referint-se al càncer com “una rebel·lió d’una part d’un tot”. El tumor es rebel·la, no segueix les normes, no fa cas de les cèl·lules veïnes, crea el seu propi ambient, recluta altres per al seu servei. Hi ha una teoria que assenyala al càncer com la necessitat de dissipar la ingent energia acumulada que ingerim dia a dia.

“Generacions” diferents:

A mida que el tumor va proliferant, sense control i desfermat, es produeixen molts errors en les rèpliques. Si l’error és avantatjós o no li afecta en allò principal, es replicarà amb l’error. Això fa que les cèl·lules amb” generacions” posteriors siguin diferents genòmicament, fet que dificulta el tractament amb quimio . Un tumor no és homogeni.

Cèl·lules tumorals diferents:

Hi ha tres tipus de cèl·lules en un mateix tumor. Unes són les proliferatives que el fan créixer en volum. Altres,que són la majoria, són inactives estan quietes, no es divideixen, però que en qualsevol moment poden activar-se i fer-se proliferatives. També hi ha que no es divideixen i que estan com malaltes i que ja no fan la seva funció ni la faran i moriran. Els tractaments amb quimio  sols poden actuar amb les proliferatives.

Per saber-ne més:

https://www.youtube.com/watch?v=s7DX-GP8FKcDr.SantosMartin:Dieta cetogènica.

https://www.youtube.com/watch?v=DnpypOW6qXEDr.SantosMartin:Unaexcursión por el càncer

https://www.medigraphic.com/pdfs/quirurgicas/rmq-2015/rmq152h.pdf  El efecto Warburg: la mano derecha en el desarrollo del càncer.( Revista de especialidades médico quirúrgicas).

https://www.youtube.com/watch?v=__hYM6y7G9sDra.Peire: Hongos medicinales y su uso.

file:///C:/Users/Lluis/Documents/Mis%20Documentos/LLUIS/1-Naturopatia%2016-8-20/1-Naturopatia%20copia16-8-2020/9-PATOLOGIAS/CANCER/Una%20teor%C3%ADa%20unificada%20del%20c%C3%A1ncer%20como%20enfermedad%20metab%C3%B3lica%20%20%20Cancer%20Integral.htm Blog de Alfonso Fernandez

https://analesranm.es/revista/2019/136_03/13603rev04Nuevos paradigmas y perspectivas en la investigación oncológica en España

Dieta cetogènica. El protocolo de una alimentación efectiva. Carlos y Ricardo Stro. Ed.Rituales Semanales

5 RITUALS TIBETANS

“El secret de l’eterna joventut”

En aquest post descriuré els cinc rituals tibetans, el secret de l’eterna joventut.

En principi, dit així, sona bé. Encara que envellir sigui un procés natural imparable (malgrat que hi ha científics que ho consideren una malaltia, cosa que jo no) crec que a molts ens agradaria ser joves el major temps possible.

Abans d’entrar en matèria, aquest enllaç del tràiler de la pel·lícula Lucky, molt interessant de veure, relacionat encara que subtilment amb els exercicis aquí descrits.

Un dels factors per gaudir d’una bona salut és incorporar l’exercici en l’hàbit diari, així com també cuidar l’alimentació. L’exercici habitual com el que fem al gimnàs, caminar, córrer, nedar o fer un esport que ens agradi ens aporta molts beneficis pel cos i per la ment.

L’exercici que es planteja en els ritus tibetans juga en una altra lliga, és la lliga dels camps energètics, tot i que només en salut física ja ens aportarà uns beneficis importants. De fet són exercicis que es realitzen en una pràctica de ioga, malgrat que la part de flexibilitzar o tonificar les articulacions o la musculatura no sigui el fet principal.

No pretenc en aquest post explicar el sistema energètic del que forma part el cos humà, però sí donaré una petita pinzellada referent a l’energia, per comprendre millor els rituals.

El món oriental està mol avesat a considerar el cos humà com un cos energètic i, segons això, han sorgit pràctiques mil·lenàries de curació com l’acupuntura, reflexologia, reiki…i d’uns exercicis amb moviments pausats que volen integrar el cos, la ment i l’esperit com el Ioga, Tai Chi o el Chi Kung, aquests últims derivats d’un art marcial.

Segons aquesta visió energètica, som energia. Tenim uns canals que travessen el cos per on circula l’energia i arriba a tots els racons per estar en equilibri: el que se’n diu homeòstasis, un estat en que gaudim de salut. A part d’aquests canals d’energia, hi ha uns centres de magatzem i redistribuïdors d’aquesta, els anomenats chakras o vòrtex d’energia del cos. Aquest vòrtex són, per tant, centres organitzadors per la recepció, assimilació i transmissió de les energies vitals. Un vòrtex es un remolí giratori, punt d’encreuament de la ment i el cos.

Hi ha set vòrtex principals al cos que giren com rodes, formant una columna interconnectada, integrant ment, cos i esperit, arrenglerada a la columna vertebral i governant, en el pla físic, glàndules endocrines i ganglis nerviosos.

El propòsit dels cinc ritus tibetans és fer òptim el funcionament dels vòrtexs. És aconseguir que els set vòrtex rodin en la mateixa direcció i velocitat. En aquest cas, el cos es trobaria en perfecte estat de salut i la malaltia i l’envelliment restarien lluny, aconseguint longevitat i mantenint-nos joves mental i físicament.

Quan un vòrtex es desequilibra i no va en sintonia amb els altres, emmalaltim i envellim com a conseqüència.

Si més no, tot això és el que diuen els monjos tibetans segons un coronel britànic anomenat Bradford, que va viure un temps en un monestir del Tibet i va dur els rituals a Occident, i que més tard ho recollí l’escriptor Peter Kelder en el seu llibre “Ancient secret of the Fountain of Youth” en castellà titulat:”Secretos Tibetanos de la eterna juventud”. Faltaria saber si la història és del tot certa, però no crec que això sigui important.

Sols queda dir, abans d’esmentar els 7 vòrtex i els 5 rituals, que els ritus són exercicis molt senzills, es poden fer a casa en una estora o tovallola. El temps emprat és al voltant d’un quart d’hora i és important que es facin diàriament o, si més no, no deixar més d’un dia seguit sense fer-los. El moviment de cada ritual s’ha de repetir 21 vegades, encara que és millor començar a poc a poc i augmentar-lo gradualment cada cert temps, cadascú al seu ritme, fins aconseguir realitzar els 21 sense esforç. Es pot començar fent tres repeticions.Precaucions per a qui pateixin de problemes de columna, consultar-ho abans de fer-los. Si un es vol dutxar en acabar, que no sigui ni amb aigua freda ni molt calenta. Al vídeo adjunt podreu observar-los perfectament.

Els 7 vòrtexs i el seu nom en sànscrit:

  • Primer vòrtex (Mulhadara): Chakra Arrel. Es troba a la base de la columna. Relacionat amb la supervivència, intestí gros, recte i suprarenals.
  • Segon vòrtex (Svadhistana): Chakra Sagrat. Es troba a la part baixa de l’abdomen, sota el melic. Relacionat amb les emocions i sexualitat, ronyons, bufeta, testicles i ovaris.
  • Tercer vòrtex (Manipura): Chakra del Plexe Solar. Es troba entre el melic i el pit. Centre del jo, del poder personal i la voluntat. Relacionat amb la digestió i assimilació, el fetge, melsa, estómac, pàncrees i intestí prim.
  • Quart vòrtex (Anahata): Chakra del Cor. Es troba al centre del pit. Centre de l’amor i la compassió, del sistema immunològic, de les funcions cardíaques i pulmonars.
  • Cinquè vòrtex (Visuddha): Chakra del coll. Es troba a la zona del coll. Relacionat amb les habilitats creatives i comunicatives, la tiroides i cordes vocals.
  • Sisè vòrtex (Ajna): Chakra del front. Es troba al mig del front entre les celles. Centre de la intel·ligència superior i visió sobrenatural. Relacionat amb la clarividència, intuïció, imaginació, el cervell i la pituïtària.
  • Setè vòrtex (Sahasrara): Chakra de la corona. Es troba al capdamunt del cap. Centre del coneixement, comprensió, de la consciència transcendent, del pensament. Relacionat amb el cervell i la glàndula pineal.

Els 5 Rituals:

  • Ritu primer: Posició de drets amb els braços estirats i els palmells mirant a terra, es gira per la dreta, esquena recta, sense córrer, ni tampoc molt lent.

  • Ritu segon: Estirat a terra cara amunt i braços estirats al costat del cos. Inspirem i aixequem el cap, portant la barbeta al pit, i les cames rectes verticalment fent una petita tensió d’estirament en la vertical. Les cames pujant amb la musculatura dels malucs. Las lumbars ben agafades a terra. Expirem al baixar les cames.
  • Ritu tercer: Agenollats amb el cos dret i mans a les cuixes. Baixem el cap, barbeta al pit i inspirant portem el cap suaument cap enrere doblegant la columna el que es pugui. Expirem per tornar a la posició inicial.
  • Ritus quart: Asseguts a terra amb les cames estirades, peus separats i mans a terra. Baixem el cap, barbeta al pit per tot seguit, inspirant, portem el cap enrere, braços estirats, dobleguem els genolls i aixequem el tronc fins que els braços i cames estiguin verticals i el tronc horitzontal (com un pont). Breu tensió i desfer el moviment exhalant.
  • Ritus cinquè: Posició corbada, braços estirats durant tot l’exercici, palmes de les mans a terra i dits dels peus doblegats, separació de mans i peus uns 60 centímetres, cap enrere. Sense moure mans ni peus, aixequem el cos inhalant, flexionant els malucs formant una V invertida amb la barbeta al pit. Es desfà el moviment exhalant.

Hi ha encara un sisè ritu que vol transformar i reassimilar la poderosa energia sexual, sense necessitat d’alliberar-la mitjançant un contacte eròtic ni activitat física,utilitzant-la per a fins més “elevats”. Això és una de les cerques de la filosofia tàntrica.

Així doncs, per a qui vulgui abandonar la joia del sexe, en sentir el desig, el sisè ritu:

  • En posició de drets exhalarem completament. Flexionem suaument posant les mans als genolls. Buidem tot l’aire que encara quedi. Tornem a la posició de drets amb mans als malucs, pujant espatlles i pressió avall. Entrem l’abdomen i traiem pit, aguantant la més estona possible. Quan es necessita respirar inspirar profundament pel nas i expirar per la boca relaxant els braços que caiguin als costats. Es respira vàries vegades profundament en acabar. Es pot fer 2 o 3 vegades més.

I per acabar, dir que jo faig els cinc ritus farà ja uns tres anys, encara que amb algunes parades, i que estan envoltats d’un cert misteri que t’enganxa.També puc dir que van força bé per estar físicament saludable, i també mentalment, ja que el fet de fer una bona disciplina autoimposada és molt favorable. A més companys/es em diuen que semblo més jove del que sóc. Per tant, ja feu salat per començar a fer-los, em refereixo als cinc, el sisè no l’he provat.

Per saber-ne més:

https://www.academia.edu/37986530/El_secreto_tibetano_de_la_eterna_juventud_Peter_Kelder

AUTOFÀGIA. Que n’és d’important!!!

Què és:

Es podria definir com menjar-se un mateix. És un procés ancestral dels éssers vius en el qual certs elements cel·lulars es dediquen a eliminar allò que està en un estat defectuós o és inservible, reciclant, si és possible, i reparant allò fet malbé.

En un símil, tal com diu la doctora Isabel Belaustegui,  imaginem que el nostre cos és una cuina: s’ha de fer neteja del rebost, treure els aliments ja caducats, els fets malbé, consumir primer els de més curta durada, revisar el frigorífic  d’aliments inservibles o treure la brossa, entre d’altres. Al cos passa el mateix: s’ha de treure tot el que no serveix i reciclar els elements que es puguin. A tot aquest procés d’eliminació del que no serveix, de neteja, de reciclatge i de reparació se l’anomena Autofàgia.

A dins la cèl·lula:

A continuació, una breu explicació del que passa a dins la cèl·lula referent a l’Autofàgia. Així com a l’exterior cel·lular hi veiem cèl·lules fetes malbé, d’altres velles, d’altres atacades per virus o bacteris, que són eliminades, a dins la cèl·lula s’acumulen proteïnes i òrgans cel·lulars inservibles que s’haurien d’eliminar i, si es pot, reciclar. Per exemple, si una mitocòndria (fàbrica d’energia cel·lular) està defectuosa,  la cèl·lula té orgànuls per eliminar-la. Una proteïna mal plegada que no funciona pot reciclar-la trencant-la en els aminoàcids que la componen i tornar a fer noves proteïnes que necessiti.

En el seu procés de produir l’energia del cos, els residus que genera la mitocòndria, anomenats ROS (espècie reactiva de l’oxigen), provoquen danys a l’ADN i altres orgànuls cel·lulars que la cèl·lula ha de reparar constantment. Hi ha dons, una Autofàgia basal baixa  permanent que actua de control de qualitat cel·lular,  i que en condicions de falta de recursos energètics per la cèl·lula, l’Autofàgia augmenta per  mantenir la seva supervivència.

Els descobridors:

Christian de Duve, premi Nobel de Fisiologia o Medicina a l’any 1974, va descriure l’estructura i funcions dels orgànuls interiors de la cèl·lula, i des de 1963 va proposar el terme Autofàgia.

Yoshimori Ohsumi, va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina a l’any 2016, per explicar el mecanisme de l’Autofàgia i el reciclatge cel·lular.En una breu síntesi, deia que a l’interior cel·lular, quan es detecta una estructura amb danys, aquesta és envoltada per un Lisosoma (orgànul cel·lular)  que desplegant una membrana l’encapsula. Gràcies als enzims que du, pot desfer l’estructura proteica i desfer-la en aminoàcids. Aquests aminoàcids estan preparats per tornar a combinar-se i crear noves proteïnes. Les nostres necessitats proteiques diàries no serien suficientment cobertes tan sols amb la ingesta. Així doncs, el reciclatge proteic esdevé fonamental per cobrir-les.

Benefici i perjudici:

Si la brossa es va acumulant fa inservible la cèl·lula: no hi ha energia i el genoma es deteriora. Es poden produir malalties al no funcionar correctament els òrgans. La sensibilitat a la insulina, diabetis, hipertensió, problemes de cor, fetge i malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer, Parkinson, ELA, càncer, estan en el punt de mira d’una insuficient Autofàgia.

L’Autofàgia pot servir per regular i prevenir la inflamació, per augmentar la massa muscular i l’energia, per prevenir malalties neurodegeneratives i el càncer, estimular el sistema immunològic, reduir el colesterol i el pes corporal.

Se sap que l’Autofàgia pot millorar la longevitat. Una de les causes de l’envelliment és l’acumulació i els conseqüents danys que causa el ROS, provocant estrés oxidatiu i fent malbé el genoma. És com quan un CD es ratlla i el reproductor no pot llegir la música. Aquí no es llegeix la instrucció de com fer una proteïna, una hormona, un enzim. L’autofàgia repara el genoma danyat i ens fa més longeves.

L’Autofàgia i el càncer és un tema en estudi : Sembla ser que com a preventiu i en els inicis de les cèl·lules tumorals l’Autofàgia té acció antitumoral. Una vegada el tumor està en desenvolupament l’Autofàgia pot ajudar a fer-lo créixer.

Activació, inhibició de l’Autofàgia:

Aquí entren en escena dos interruptors: els complexes proteics mTOR (mammalian target of rapamycin) i el AMPK (adenosinemonophosphate- activatedproteinkinase).

L’energia que té disponible el cos (els éssers vius), l’ha de destinar a dos processos metabòlics antagònics (quan un és actiu l’altra roman inactiu) i el cos escull un o altra tal com veurem tot seguit.

Un procés és: fer divisió cel·lular, creixement, reproducció, creació de teixit, ajuntar molècules per fer-se més grans: ANABOLISME. Activat per la via mTOR.

L’altra procés es: la reparació, conservació, reciclatge, destrucció de teixit, renovació cel·lular, grans molècules es separen en petites: CATABOLISME. Activat per la via AMPK, posa en moviment l’Autofàgia.

mTOR és molt important i prioritari en la infantesa i adolescència. Incrementa la massa muscular i promou el creixement cel·lular. A partir del voltants dels 30 anys deixa de ser prioritari.

Tant mTOR com AMPK han d’activar-se i desactivar-se periòdicament. Els dos són importants però han de mantenir un cert equilibri.

Ara cal saber quan s’activa mTOR i quan AMPK.

Activar mTOR:

mTOR s’activa, pel  factor de creixement (GF) (substàncies que estimulant el creixement), en els exercicis de força (augmenten massa muscular), en la ingesta de carbohidrats (sucres) i proteïnes (sobretot pel aminoàcid Leucina) en produir-se insulina, un detonant de l’activació. No passa això amb la ingesta dels greixos perquè no s’activa la producció de insulina. Una insulina alta o considerada normal, mantindrà la via mTOR activada i anul·lada l’AMPK. Si aquest nivell d’insulina en sang és mantingut en el temps, l’Autofàgia no pot actuar, el cos està en procés de creixement i la brossa s’acumula desenvolupant patologies. Fa pensar les malalties en que mTOR està activat trencant l’equilibri amb AMPK, com ara el càncer,que no deixa de ser un creixement continu, o en malalties com l’Alzheimer o Parkinson on s’acumulen proteïnes o la resistència a la insulina que desencadena la diabetis per la insulina constantment elevada.

Amb l’exercici passa una cosa curiosa, i és que és modulador i equilibrador tant de mTOR com de AMPK.

L’activació de mTOR és beneficiosa al produïr-se teixit nou, en la cicatrització de les ferides, en el desenvolupament de la  musculatura. A mida que anem envellint anem perdem massa muscular (sarcopenia). Per tant que estigui actiu mTOR, en situacions determinades, és positiu.

Activar AMPK:

AMPK s’activa quan a la cèl·lula hi ha una alarma energètica. Això passa en situacions de restricció calòrica (insuficient aportació de calories), en el dejuni, en la falta d’oxigen i en baixes temperatures.

Una dieta cetogènica (de greixos), una dieta baixa en carbohidrats, un dejuni intermitent, un dejuni llarg, tots van en la direcció de tenir una insulina mes baixa possible i per tant s’activarà el metabolisme reparador.

Considero més fàcil d’aconseguir activar la via AMPK amb el dejuni intermitent. Això vol dir establir unes finestres de menjar al dia i unes altres de no menjar. Encara que les veus que estudien el procés no es posen d’acord en les hores de no ingesta que han de passar per a l’activació, on hi ha mes consens és a partir d’un mínim de 12 hores, més òptim en 14-16-18 o més hores. En la pràctica comporta que si el sopar s’acaba a les 9 del vespre, no esmorzis abans de les 9 del matí. Encara és millor menjar dues vegades al dia en lloc de tres, així en acabar de dinar fins l’esmorzar del dia següent  les hores de no ingesta són prou amplies. Es pot fer 3-4-5 dies a la setmana. Cada persona pot fer el sistema que més se li adapti. Ha d’haver-hi una certa adaptació del cos perquè la sensació de gana desaparegui: començar per 12 hores uns dies i anar ampliant progressivament, així el cos es pot acostumar a utilitzar el combustible dels greixos en lloc dels sucres, una bona manera de perdre pes si s’escau.

Hi ha substàncies que també promouen la via AMPK, com són el resveratrol, la curcumina, els polifenols del te verd, substàncies del cacau, el fàrmac metformina (antidiabètic oral). La industria farmacològica, interessada en trobar un fàrmac per la longevitat, està investigant la descoberta de la Rampamicina (substància d’un fong trobada a l’illa de Rapa-Nui, utilitzada actualment en  trasplantaments com immunosupressor) que allarga la vida a animals, al inhibir la via mTOR.

Reflexions:

El nostre metabolisme, el sistema enzimàtic, s’ha format en els inicis de la nostra història evolutiva, amb petites modificacions de tolerància, com per exemple la ingesta de gluten al inici de l’agricultura. Segons Rafael  Enamorado, professor de Tecnologia d’aliments de la UP de Madrid, unes 10.000 generacions d’ Homo Sapiens van ser caçadores-recol·lectores. 500 generacions dependents de l’agricultura i ramaderia. 10 generacions des de l’era industrial. 2 generacions amb aliments ràpids i altament processats.

El metabolisme estava preparat per, quan érem caçadors-recol·lectors, ingerir força aliments puntualment (quan la cacera havia tingut èxit) i dies de molt baix consum calòric. Res a veure amb la situació actual en la que el fet de menjar tres, quatre, cinc vegades al dia, amb força quantitat de sucre, crea un estat permanent de insulina elevada, activant la via mTOR molt per sobre de l’AMPK. És a dir, el reciclatge i el manteniment sota mínims, dia rere dia.

Potser és l’hora d’acostar-nos, tal com la ciència ens està demostrant, a pautes alimentàries en les que el nostre metabolisme és efectiu. Consumir pocs sucres, evitant menjar processat i amb finestres de no ingesta (dejuni intermitent) per fer possible activar la conservació del cos, reparant i reciclant.

Per saber-ne més:

https://www.dietdoctor.com/es/autofagia-una-cura-para-muchas-de-las-enfermedades-actuales

https://youtu.be/8znuWdM_2Lo

-https://mmegias.webs.uvigo.es/5-celulas/ampliaciones/5-autofagia.php

-https://genotipia.com/genetica_medica_news/autofagia-basal-celulas-musculares-quiescencia-senescencia/

-https://www.medicinabuenosaires.com/volumen-77-ano-2017/volumen-77-ano-2017-no-4-indice/autofagia-una-estrategia-de-supervivencia-celular/

-https://neolifeclinic.com/blog/mtor-y-ampk-las-dos-caras-del-metabolismo-que-debes-conocer-y-equilibrar-parte-i/

https://www.bbc.com/mundo/noticias-44029658

https://www.bbc.com/mundo/noticias-37540725https://youtu.be/7tfwGsslBrg

AGCC i AGCM

A.Butíric C4H8O2

ÀCIDS GRASSOS DE CADENA CURTA (AGCC)

I DE CADENA MITJA (AGCM)

Hi ha greixos que no són gaire coneguts. Es tracta dels àcids grassos de cadena curta i mitja. Els de cadena llarga (AGCL) són els més abundants de la dieta i els tractaré apart.

Per començar,dir que la majoria dels greixos de la nostra dieta són Triglicèrids (TG). D’altres importants, com els Fosfolípids i el Colesterol, no en parlaré aquí. Els TG estan formats per tres àcids grassos i una molècula de glicerol. La seva funció és produir energia i disposem d’un bon magatzem en les nostres cèl·lules (els lipocits) per quan ho requerim.

Els àcids grassos estan formats per cadenes de carboni i hidrogen i en l’extrem un grup COOH.Una de les diferències per classificar-los rau en el nombre de carbonis. Els de cadena curta és inferior a 6, el de cadena mitja entre 6 i 12, i els de llarga més de 12.

Aquest nombre condicionarà el seu volum i això causarà en el cos un tractament metabòlic diferent.

Una petita explicació metabòlica: quan els TG de la dieta entren al sistema digestiu (és a dir, el greix animal i la majoria d’olis vegetals (predominen els AGCL)), les lipases, enzims del pàncrees  i també de la bilis els emulsionen i els trenquen en àcids grassos. Les vellositats intestinals els absorbeixen i, degut al seu gran volum, es dipositen, al sistema limfàtic,en uns transportadors (els Quilomicrons), ja reconvertits de nou en TG, per anar al sistema venós i ser distribuïts com a font d’energia, a les cèl·lules que ho necessitin. Ara bé, amb l’excés de sucre de la dieta actual, les cèl·lules no necessiten més energia, fet que farà que vagin a parar al magatzem de greix. Aquets greixos de la dieta, com la mantega, bacó, oli d’oliva, de gira-sol, colza…, el fet que siguin saturats o insaturats, i no tinguin les mateixes propietats alimentàries, no ho comentaré en aquest post.

En quant al metabolisme dels AGCC i AGCM, és ben diferent. Absorbits per les vellositats intestinals, van al sistema porta, la vena que uneix l’intestí i el fetge. Al fetge, les mitocòndries, que són la fàbrica d’energia (en aquest cas les de les cèl·lules hepàtiques), els oxidaran per fer cossos cetònics (combustible d’energia). Això té un avantatge, sobretot per les persones que tenen problemes en l’absorció dels greixos, ja sigui per deficiència pancreàtica, dèficit de lipasa, de sals biliars o que no tenen vesícula biliar.

Destí metabòlic prioritari d’alguns àcids grassos. A més tamany de les fletxes més important.

AGCM

Són:A.Caproïc (sis carbons); A.Caprílic (C8); A.Càpric (C10); A. Làuric (C12). El Làuric actua metabòlicament com un AGCL.

Els AGCM són interessants perquè no s’emmagatzemen ni en les cèl·lules del teixit gras ni en altres teixits, és a dir, no engreixen, controlen el pes corporal, són saciants, poden travessar la barrera hematoencefàlica (barrera que filtra què li arriba al cervell), produeixen cetones (combustible més eficient que el sucre i que el cervell utilitzarà), tenen un efecte termogènic (són cremadors), no necessiten carnitina (aminoàcid transportador d’àcids grassos) per entrar a la fàbrica d’energia(la mitocòndria). D’aquesta manera, el combustible està més disponible, més ràpid.

La font més important de AGCM és l’OLI DE COCO. És un bon greix saturat, amb més del 65% d’AGCM, i entre ells un 50% d’A.Làuric. L’oli de coco beneficia al sistema immunològic i al digestiu, millorant el perfil lipídic en sang. Una substància, la monolaurina, que es fa de forma endògena de l’àcid làuric, és antibacterià, antiviral i antifúngic, protegint-nos de la càndida.

La indústria posa al mercat diferents productes de AGCM, amb els àcids caproïc, caprílic i càpric, extrets de l’oli del coco. Són productes manufacturats que poden anar bé en patologies de mala absorció de greixos.

AGCC

Els tres més importants són: A.Butíric (C4); A.Propiònic (C3); A.Acètic (C2).

Els AGCC són els residus de la flora intestinal que utilitza els seus propis enzims per digerir la fibra dietètica. Quasi tots són absorbits a l’intestí gros.

Per tant, són un producte dels nostres bacteris anaeròbics (treballen sense oxigen), al fermentar els carbohidrats, pèptids (elevat conjunt d’aminoàcids) i altres molècules que el nostre aparell digestiu no pot digerir.

Així com en el colon ascendent les cèl·lules (el colonocits) utilitzen la glutamina per disposar d’energia, en el colon transvers i al descendent la font d’energia és un AGCC, l’A.Butíric.

La producció dels AGCC dependrà de la quantitat i el tipus de bacteris presents al colon, la quantitat i el tipus de substància sense digerir que hi arribi i el temps de trànsit.

L’energia que aporta el colon al nostre organisme, utilitzant aquest AGCC, no és menyspreable, pot arribar fins a un 10% de les nostres necessitats.També podrien prevenir la resistència a la insulina, tot i que encara està en estudi.

A.Butíric (AB): és el més important per la mucosa del colon. És la principal font d’energia i es consumeix tot a la paret intestinal. Protegeix de l’estrès oxidatiu. És cicatritzant i antitumoral del colon. El produeixen tant els bacteris que depenen dels carbohidrats, com els que depenen de les proteïnes, com els que és nodreixen dels dos nutrients.L’A.Butíric esdevé imprescindible per tenir una mucosa del colon saludable i serà útil en patologies intestinals preferentment en les que tinguin inflamació de l’epiteli i per la permeabilitat intestinal. Patologies com la colitis ulcerosa, el Crohn o l’intestí irritable, l’AB serà de gran ajut.

A.Propiònic: Arriba al fetge que l’utilitza per fer hidrats i greixos. Inhibeix l’enzim responsable de produir colesterol.

A.Acètic: Pot ser metabolitzat pels teixits perifèrics per produir energia. El fetge també el pot utilitzar per fer AGCL i cossos cetònics.

Així dons, dins de la nostra dieta, és necessari aportar fibra, com la Inulina (fibra soluble), els Fos (fructooligosacàrid) o Midó tipus Beta resistent.

Fonts d’Inulina són: la carxofa, la xicoira, la ceba, el porro, els cereals integrals, el plàtan, la poma…

Els Fos i la Inulina sols es diferencien per la grandària. Els Fos són mes solubles. Les fonts, les mateixes. Normalment es comercialitzen preparats de l’arrel de la xicoira.

El Midó tipus Beta resistent és interessant perquè nodreix també un bacteri, l’Akermansia, que dóna senyals de sacietat, millora la serotonina i el síndrome metabòlic. A part de preparats comercials, és fàcil d’obtenir. Una possible manera és refredant les patates bullides al frigorífic i consumir-les fredes, el midó s’haurà modificat a beta resistent al refredar-se.

També, i considerant que hi ha factors que fan malbé la flora intestinal, com ara tractaments amb antibiòtics, radioteràpia o quimioteràpia, o dietes amb poca o sense fibra dietètica, a part d’aportar el prebiòtic (la fibra), caldrà repoblar els bacteris amb probiòtics per a que puguin produir l’àcid Butíric per protegir les mucoses intestinals del colon.

COLESTEROL. Millor alt que baix?

Intentaré aclarir alguns conceptes del colesterol, i el perquè és bo que estigui alt.

Bàsicament hi ha tres tipus de greixos al cos: El colesterol, els triglicèrids i els fosfolípids. Deixant de banda aquest últim,produït pel fetge i que forma part de les membranes de les cèl·lules, comentaré aquí el paper del colesterol i dels triglicèrids (TG).

Colesterol: Sols existeix al regne animal. El fetge el fabrica en un 85% aproximadament i la resta la ingerim en la dieta.Ara bé, aquesta producció esta lligada al consum: si en mengem més, el fetge en fabrica menys. Si un menja 4 ous en un sol dia, és possible que el colesterol s’elevi una mica, però si un pren 1 o 2 ous cada dia (el rovell d’ou és molt ric en colesterol) el fetge en fabricarà menys i no pujarà més. És aconsellable  que si es prenen aliments amb un alt colesterol sigui pel matí, que és quan s’utilitzarà bé.

Per a què serveix?

  • Forma part de les membranes cel·lulars, junt amb els fosfolípids. La seva relació afectarà a la fluïdesa de la membrana. Són membranes liposolubles, afortunadament, perquè si fossin solubles en aigua, al fer-nos un bany de mar entraria aigua per tot arreu i …
  • El cervell, que té el 2% del pes corporal, té un 25% del colesterol. Un nivell baix afecta a la claredat mental.Per sota de 160 és perillós, amb tendències suïcides. Amb un nivell alt es viu més i amb més lucidesa.
  • El necessiten les suprarenals i les gònades per fabricar hormones com la testosterona, progesterona, estrògens, cortisol o aldosterona.
  • El que està dipositat a la capa còrnia de la pell,al rebre raigs UV del Sol, fa Vitamina D, tan necessària pel metabolisme del calci i el fòsfor.
  • Forma els àcids biliars, que faran possible la digestió dels greixos, i l’absorció de les vitamines liposolubles (A,E,K,D). Sense colesterol no hi aquestes vitamines.
  • És un reparador de danys  vasculars. A mida que envellim, els nivells de colesterol augmenten i intenten evitar la inflamació vascular.
  • En nivells alts té acció antitumoral en el càncer de mama.
  • Sense colesterol no podríem viure.

TRIGLICÈRIDS (TG): És el magatzem d’energia. Estan dipositats per ser utilitzats quan les cèl·lules del cos demanin energia. Com que el nostre sistema metabòlic ve del Paleolític, on la ingesta de sucres era molt reduïda, l’energia que necessitaven venia per les reserves de TG durant el període entre menjars, que podia ser més o menys llarg. Actualment al Neolític, i sobretot des de la industrialització de l’alimentació, les possibilitats de menjar sucres són molt elevades i subministrem energia al cos en forma de hidrats de carboni  (sucres): ens fem carbo-dependents. Entre menjars ja no utilitzem els TG, ens ve la gana i li donem sucre.

VIATJANT AMB ELS GREIXOS: La carn, els ous, el bacó, la mantega, el peix, els olis, l’alvocat….. tot el greix que porten és emulsionat per la bilis a l’intestí, agafat per les vellositats i traspassat al vasos limfàtics en forma de TG i colesterol. Són transportats per hipotètics vaixells que es diuen Quilomicrons. Sense passar pel fetge els dipositen al sistema venós, per a ser utilitzats com a font d’ energia. El cor i la musculatura de l’esquelet els poden agafar i fer-los servir.D’aquesta manera surt el greix del vasos. És clar que, actualment, com que la sang porta grans quantitats de sucre, els òrgans i la musculatura agafen la glucosa com a energia, perquè el sucre en quantitat alta és un verí perillós, donant com a resultat que els greixos es quedin circulant en sang. El sobrant va al fetge i als dipòsits de reserva.

És curiós que una de les dietes en que més es perd pes és menjant greixos.Amb les proteïnes necessàries i quasi res de sucres, és l’anomenada dieta cetogènica, en que en l’oxidació dels greixos es formen cossos cetònics que no és poden acumular al cos. Un altra dieta, l’anomenada LowCarb,  permet una mica de sucres però l’aportació de calories principal continuen essent els greixos i és més assequible de fer, més que no pas l’exigent dieta ceto. Les dues dietes són bones per baixar el sucre en sang i evitar patologies associades al sucre i a la insulina altes.

UN PROBLEMA MODERN: ELS SUCRES. Hi ha sucre per tot arreu. Begudes ensucrades, cereals, llegums, arròs, pasta, pa, patates,fruita, pastisseria industrial… Uns més que altres fan pujar el nivell de glucosa en sang i el pàncrees ha de treballar força, produint insulina per treure-la de la sang i donar-la a les cèl·lules. Un nivell alt de sucre en sang dia a dia, correspon a un nivell alt d’insulina dia a dia.Això crea resistència cel·lular a la insulina, les pobres cèl·lules ja no poden ingerir més sucre iel sucre en sang és, gràcies a la insulina, transportat al fetge per fer reserves…clar,TRIGLICÈRIDS. Però es que si hi ha insulina alta en sang, s’impedeix que els TG surtin del seu magatzem i no es puguin utilitzar, al contrari a més sucre, més insulina i més TG. Imagina’t la situació: la insulina ha pogut treure el sucre de la sang o bé col·locada a les cèl·lules o al fetge. Es detecta que queda poc sucre en sang i es dispara l’hormona de la gana quan encara hi ha un nivell altet de insulina, desitges sucre com sigui i el pastís de poma no et dura res. I si mengessis greix? Primer, és saciant; segon, no puja la insulina, per tant el nivell d’aquesta cau i les reserves poden sortir per ser utilitzades. Ara bé la condició de menjar greix és que no s’acompanyi  amb menjar que porti hidrats, un ou ferrat sense pa.

Per tancar aquest apartat dir que la fructosa, sucre que va directament al fetge, responsable del fetge gras, i de la que es faran TG, és un sucre a vigilar. Alts TG en dejú és patològic i responsables de la síndrome metabòlica.

ELS TRANSPORTADORS DELS GREIXOS:Després que el Quilomicrons ja han fet la seva feina, una altra flota de vaixells de càrrega s’encarregarà, mitjançant les artèries i les venes, de fer circular el colesterol i el TG per portar-ho on és necessari.Són lipoproteïnes que les fa el fetge i que segur que d’algunes n’hem sentit a parlar.

Es tracta del LDL, del HDL, del VLDL, del IDL i del sdLDL

VLDL: de mida grossa i molt baixa densitat. Porta uns 80% de TG i un 20% de colesterol. Però romanen molt poques hores, enseguida van deixant càrrega i es desinflen.

IDL: De densitat intermèdia, amb menys TG imés concentració de colesterol.

LDL: té el sobrenom de “el dolent”. De baixa densitat, provenen dels IDL. Estan de 2-3 dies voltant per la sang abans de tornar al fetge per ser reciclats. Si així fos, la feina seria la correcta i el sobrenom no li escau. Aquests LDL encara suficientment grans i no gaire densos son bons. Una part es poden convertir en sdLDL(smalldense LDL) que són petits i dens, i estan més dies circulant pels vasos. Aquests són els perillosos. Estan malmesos, oxidats, i no poden entrar al fetge. Seran destruïts pel sistema immunològic amb reaccions inflamatòries que són les que poden fer les plaques d’ateroma que comprometen la salut cardiovascular. (1)

En un situació actual molt normal, com és que el sucre i la insulina estan constantment a nivells alts, el LDL viatja sense que les cèl·lules li agafin la càrrega, en tenen suficient de sucre per nodrir-se’n,i això farà que estiguin més temps circulant, més temps per fer-se malbé atacats pel sucre, els radicals lliures, oxidats, i es convertirà en sdLDL  per culpa de tenir un metabolisme dependent dels sucres.

Com puc saber si els meus LDL són dels bons o hi ha molts sdLDL? Abans de contestar, he de dir quatre coses del HDL.

HDL: Té el sobrenom de “el bo”. Alta densitat. És un bon administrador, recull el colesterol sobrant dels teixits i cèl·lules i els distribueix, regula l’intercanvi entre les diferents lipoproteïnes, porta el colesterol on les cèl·lules no poden produir-lo, com ara les suprarenals i les gònades (aquesta funció també la fa el LDL), té una acció antioxidant prevenint l’oxidació del sdLDL i una molt important, pot retirar el colesterol malmès enganxat a les parets vasculars que estan fent la inflamació que acabarà en ateroma. Per tant, sí que li escau el sobrenom i es una garantia el fet de tenir-lo molt alt. En una situació d’alts TG, aquests utilitzaran el HDL i hi hauran menys de bons per fer les feines que han de fer.

DADES PRÀCTIQUES:

Contestant la pregunta d’abans: amb el TG i el HDL es pot saber si els LDL que tinc són bons o hi ha massa de sdLDL. També es pot saber mitjançant  anàlisis  especials que no estan a l’abast de tothom.

Si els TG estan alts i els HDL baixos, indica que els sdLDL seran alts, implicant per tant risc cardiovascular. (1)

En analítica de sang, si els TG estan per sobre de 130-150 mg/dl, els sdLDL estaran alts, (risc);TG per sota de 100 hi hauran pocs sdLDL, i TG per sota de 80 no hi han sdLDL.

A més si el HDL esta per sobra de 55-60 mg/dl el LDL es del bo.

Per saber si un té una bona situació de greixos, cal dividir el Colesterol total entre el HDL i obtenir un resultat de menys de 4,5-5.

Com obtenir HDL alts? Alimentar-se de greixos naturals saludables, principalment no saturatsi baixar el consum de sucres, sobretot refinats.

Per què tenim el TG alts? Per sobrepès i obesitat, per excés d’alcohol, per menjar molts carbohidrats, pel tabac, per prendre fàrmacs com els betabloquejants, corticoides o estrògens, per genètica, per patologies com ara hipotiroïdisme, diabetis, insuficiència renal.

RESUM:

No s’ha demostrat que els greixos saturats de la dieta siguin els causants de patologies cardiovasculars. (2)

Els greixos saturats naturals són bons. El greixos processats per la industria alimentària s’han d’excloure de la dieta.

La quantitat de colesterol total, encara que arribi a 300 o més, no té perquè ser preocupant. Seria preocupant si hi ha molt de sdLDL.

On hem de posar atenció és als nivells de Triglicèrids i situar-los per sota de 80 i als nivells del HDL que estiguin per sobre de 60. Això farà que el colesterol circulant sigui de bona qualitat i no presenti risc cardiovascular.

Això s’aconsegueix menjant pocs sucres, molt poc menjar processat (normalment porten greixos trans hidrogenats i olis vegetals amb alta quantitat de omega 6 que és inflamatori), menjar bons greixos saludables i una mica d’exercici. Així no farà falta prendre estatines, reservades només als qui presentin patologies genètiques de trastorns dels greixos.

Conclusió: el colesterol és bo, el LDL és bo. El dolent es el sdLDL malmès per alts TG per l’excés de consum de sucres.

Referencies:

– (1)Dr.Ken Sikaris

– (2)Dra. Siri Tarino (metaanàlisi epidemiològic)

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/20071648/

– Dr. Jorge Garcia-Dihinx

-LDL pequeña y densa en adultos y su relación con factores de riesgo cardiovascular tradicionales: Valerie Castillo1, Francys Colina1, Emilia Barrios1,2, Milagros Espinoza1,3, Ulises Leal4,5, Nelina Ruiz6,7.

– Lipoproteínas modificadas como marcadores de riesgo cardiovascular en la diabetes mellitus

Modified lipoproteins as biomarkers of cardiovascular risk in diabetes mellitus

José Luis Sánchez-Quesada, Antonio Pérez

a) Grupo de Bioquímica Cardiovascular, Instituto de Investigación Biomédica Sant Pau, Barcelona, España. b) Servicio de Endocrinología y Nutrición, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona, España. c) Centro de Investigación Biomédica en Red de Diabetes y Enfermedades Metabólicas Asociadas, España

https://www.elsevier.es/es-revista-endocrinologia-nutricion-12-articulo-lipoproteinas-modificadas-como-marcadores-riesgo-S1575092213000454

VITAMINA D

Close up and Silhouette of hand holding sun. Sun on woman hand.

 

Després d’un llarg silenci al blog, faig aquesta entrada per parlar de la Vitamina D.

La majoria de les persones, si més no de les que jo he tractat, tenen uns nivells deficients en aquesta vitamina, al poder-ho comprovar pels resultats d’una analítica de sang. Cal, per tenir una bona salut, disposar d’uns nivells òptims.

 

QUÈ ÉS: és una mescla de substàncies. Les més importants per a nosaltres són la D2 (origen vegetal) i la D3 (origen animal). De fet els humans la produïm al prendre el Sol, i és el colesterol de la capa de la pell que, al estar exposat a la llum ultraviolada, en fa d’aquesta D3.

Això té la seva rellevància, tal vegada si utilitzem protector solar no arribarà a produir-se’n. Sols prendre el Sol uns 10’ o poc més diaris, sense protector, seria suficient per a obtenir-la. Ara bé, la protecció a la radiació solar també és important, cal compaginar, doncs, les dues coses.

S’ha de tenir en compte, també, que la capacitat de produir-la es va reduint amb l’edat. A mesura que envellim, fa que sigui necessària una complementació.

Aquesta D3 formada a partir del colesterol, és transportada al fetge transformada en 25 Hidroxicolecalciferol (25 OHD), que és el marcador en una analítica per determinar si en som deficients o no. Després anirà al ronyó on s’activarà per un enzim, per a ser distribuïda principalment a l’intestí i ossos.

 

images

 

L’activació enzimàtica al ronyó està regulada per una hormona, la PTH, hormona de la paratiroides, que al detectar un nivell de calci (Ca) baix en sang, o de fòsfor (P) alt, activarà la vitamina D, que pujarà el nivell de Ca. Com la majoria de processos de retroalimentació del cos, la hormona antagonista de la PTH, la Calcitonina, hormona de la tiroides, al haver-hi un nivell de Ca suficient, anul·larà la PTH i no s’activarà la vitamina D.

CARACTERÍSTICA: És liposoluble, això vol dir que es necessita una bona absorció i digestió dels greixos. En la pràctica, quan es pren com a complementació, s’ha de tenir en compte ingerir-la amb els àpats amb fort contingut de greixos, és de desitjar saludables, per descomptat.

S’acumula al fetge, per a què el cos la utilitzi quan la necessiti. Per aquest motiu d’acumulació, no és bo prendre una complementació excessiva ja que l’excés produirà patologies.

FUNCIÓ: A l’intestí augmenta l’absorció de calci i fòsfor. Aporta a la sang el calci i fòsfor que el cos necessita. En els ossos estimula la seva formació a l’actuar sobre les cèl·lules formadores (osteoblàstiques). Al ronyó reabsorbeix el Ca.

En estudis (*) ha resultat beneficiosa per a infeccions respiratòries, una activitat immunològica moduladora en patologies autoimmunes, i antiinflamatòria en colitis ulcerosa.

DÈFICIT: Amb nivells de vitamina molt baix, i no poder absorbir-ne el suficient calci es pot produir una Hipocalcèmia (baix nivell de Calci en sang) que farà de depressor del sistema nerviós, alteracions al cor, debilitat, estat de cansament, vòmits i diarrees. Al no haver-hi calci, el cos el traurà dels ossos, produint-se el debilitament d’aquests (raquitisme en nens, osteomalàcia i osteoporosis). També està associat a malalties neurològiques, a infeccions recurrents i càncer. Òbviament les conseqüències dels nivells de la vitamina van lligades amb la quantitat de Ca que ingerim en els aliments.

EXCÉS: Amb nivells de vitamina molt alts es pot produir una Hipercalcèmia (excés de Calci en sang) que farà un sistema nerviós hiperactiu, amb arítmies i fins i tot convulsions. En una Hipercalcèmia crònica es poden produir dipòsits de Ca en les parts toves del cos i calcificar els vasos.

ÚS TERAPÈUTIC: En carències. Prevenir la osteoporosi menopàusica i de l’envelliment. Pel dolor i debilitat muscular. En ajut de malalties neurològiques. En hipotiroïdisme. Per depressió estacional. Per modular el S. Immunitari i madurar els limfòcits. Per caries de repetició. En el tractament de patologies respiratòries (el seu ús es aconsellat per infecció de la Covid, com a tractament complementari entre altres proposat per la medicina naturista).

DIAGNÒSTIC: A nivell sensitiu en quan un percep fragilitat, amb por a caure i fer-se mal, és un síndrome de nivells baixos. En analítica de sang la Vit D 25 OH, per sota de 30 és deficient. Un nivell òptim podria ser de 50-70

FONTS: Fetge d’animals, sobretot de bacallà, peix blau. Aliments enriquits (llet, ous).

 

1585655407_096014_1585655991_noticia_normal_recorte1

DOSIS DE COMPLEMENTACIÓ: La dosi recomanada al BOE (CDR vitamines) és de 5 micrograms (ug), equival a 200u.i. que és el que aporta una llauna de 100gr de sardines o 70gr de salmó. El ADR americà és de 400u.i. o 10ug. No estaria indicat superar les 2500 u.i. Les dosis elevades fins10.000 u.i. han de ser molt espaiades, una al mes pel risc de càlculs.

Al mercat es venen en dosis diàries, setmanals, o 5-6 dies, i de més durada.

La diferència de prendre-la diària o una sola dosis espaiada, és controvertida. Per a mi la millor opció és diària, per evitar una concentració molt elevada en un moment donat.

RESUM: La majoria de les persones som deficients en vitamina D.Cal dir al metge que inclogui en una analítica de sang saber el valors de la Vit.D 25 OH. El nivell òptim hauria de ser de 50-70 i si no és el cas, plantejar-ne una complementació de Vit.D3, sobretot a l’hivern o tot l’any si som dels que veiem poc el sol durant el dia.

 

(*)Ref. TRC natural medecines: Propuesta terapéutica desde la sección de tratamiento complementario en el contexto epidémico del Covid 19 propuesta desde la medicina naturista.

COVID 19

 

covid 19

El Covid-19 ha aconseguit en molt poc temps parar el món. Les conseqüències, a hores d’ara, són imprevisibles per la seva magnitud. Les pèrdues de vides humanes, en alguns països, són molt elevades.

Només hi ha una manera de combatre els virus, el propi sistema immunològic (SI), i el podem ajudar en la seva tasca.

Del que es coneix, el virus SARS-CoV-2 entra per via respiratòria, sent el seu teixit diana els pulmons, on es produeix una exagerada reacció inflamatòria que col·lapsa el flux d’oxigen.

D’aquí és pot deduir l’actuació a seguir: Primer, i com a preventiu, estimular el propi Sistema Immunològic. En segon terme, si el virus ha entrat, ajudar al SI a treure’l fora i que no és posi als pulmons. I si malgrat això tenim problemes respiratoris, perquè el virus s’ha instal·lat als pulmons, caldria modular el sistema immunològic, no pas estimular-lo, i ajudar el cos a rebaixar la inflamació, al mateix temps que la sang estigui més fluida.

Pot servir alguna d’aquestes coses, si les tenim per casa: Abans que res hauríem de tenir cura de limitar menjar aquest dies productes que portin àcid araquidònic, que és el que desencadena un estat inflamatori al cos: Els productes processats amb olis vegetals (excepte el d’oliva), dolços industrials, carn de porc i embotits, carn vermella, formatges, lactis.

També és necessària l’aportació de Vit. D en tot el procés. (Segons el Dr. Cubrias, incideix neutralitzant el procés inflamatori).

Així mateix, sembla que la Melatonina ens ajudaria en la inflamació excessiva. Per tant, hauríem de cuidar que el cos la produeixi. Això vol dir dormir força i bé, no fer esport per la nit, evitar la llum blava d’aparells tecnològics de nit, i durant el dia menjar aliments amb triptòfan com ara tomàquets madurs, plàtan, gall d’indi, pollastre.

La Vit. C en forma d’àcid ascòrbic complementa l’acció de la Melatonina, és la conclusió d’un estudi fet a la Xina. Per tant si no disposem del complement sintètic, taronges i llimones diàries ens poden ajudar. El plantejament d’aquest protocol amb altes dosis de Vit.C por donar efectes adversos, aquí es recomana 2gr.al dia i de Melatonina 10mg/dia màxim.

PROTOCOLO CHINO DE MELATONINA Y VITAMINA C

La Quercetina és una substància natural que està en les cebes, la pell de les pomes, i te verd entre d’altres. Pel seu poder antivíric i antiinflamatori també pot anar bé.

4-QUERCETINA_ESP

A continuació un seguit de complements específiques, que podrien ajudar,  per a cada fase:

  • Prevenció: per estimular el sistema immunològic.
    • Vit.C 500 mg en forma d’ ascorbat càlcic o àcid ascòrbic
    • Melatonina (actua de regulador de la inflamació, i inhibeix els receptors de la Angiotensina2).
    • Quercetina (antivírica, antiinflamatòria, baixa la histamina)
    • Equinàcia: no més d’un mes. No en patologies autoimmunes, ni en contagi
    • Ginseng (no en autoimmunes, ni en contagi)
    • Fongs: Maitake, Shitake, Reishi, Coriolus
    • Xorro d’aigua freda en acabar una dutxa calenta.
    • Zinc en oligoelement, o en orgànic (Picolinat de zinc). O pipes de carbassa.
    • Arsenicum Album a la 30 CH
    • Vit.D
  • Als primers símptomes: En  les vies altes, mal de coll, tos.
    • Coure en oligoelement.
    • Bismut en oligoelement.
    • Pròpolis
    • Vit.C 1-2 gr. ascorbat càlcic o àcid ascòrbic
    • Melatonina
    • Quercetina
    • Artemisa
    • Vit. D
    • Infusions de les que tingueu: ceba, llorer, farigola,orenga,canyella.
  • Símptoma: Febre i tos
    • Infusions de les que tingueu : Saüc, equinàcia(no en patologies autoimmunes), farigola amb llimona i gingebre, ceba, llorer,canyella
    • Infusió de farigola, gingebre, llimona amb mel, mitja ceba,
    • Melatonina
    • Vit.C en forma d’àcid ascòrbic, 2 gr. al dia
    • Quercetina
    • Artemisa
    • Vit.D
  • Símptoma de febre, tos i pressió al pit.
    • Melatonina
    • Vit.C en forma d’ àcid ascòrbic, 2 gr al dia
    • Quercetina
    • Berberina (antiinflamatòria, antivírica, antibacteriana, reguladora metabòlica), encara que es troba en plantes, millor en complementació.
    • Boswelia (antiinflamatòria)
    • Bromealina (fora dels àpats, antiinflamatoria)
    • EPA (Omega 3) (Antiinflamatori) (neutralitza la ruta de l’àcid araquidònic que és omega 6)
    • Fongs: Reishi, (És regulador immunològic)
    • Vit.D
    • Brou 30-60’ en 2 l aigua, foc lent (el líquid es redueix a la meitat): 1-2 cebes vermelles amb pell, 1 all amb pell , 2 cullerades de mel i 2 fulles d’eucaliptus (no en asmàtics). Es pren entre hores en el dia.

En estudiar el virus, s’ha trobat que és pel receptor de la Angiotensina 2  que el virus pot entrar al pulmons. Aquest receptor està dintre de l’eix Renina-Angiotensina-Aldosterona, substàncies que regulen el flux de líquids renals al cos, i per tant, vinculats a  l’augment de la tensió arterial. D’aquí ve la polèmica de si és adequat un medicament utilitzat en el control de la hipertensió, que és un inhibidor d’un enzim convertidor de la angiotensina. Es diu que facilitaria l’acció viral, i per tant, s’hauria de canviar per un altre hipotensor. Aquesta relació està en estudi.

Per altra banda, les complicacions dels pulmons es diu que no són pròpies del virus, sinó degudes a la pròpia resposta del sistema immunològic davant la invasió viral pulmonar. Una resposta inflamatòria molt elevada i descontrolada que impedeix l’intercanvií de gasos, i en la que es produeixen petits trombes. Aquí també hi ha la polèmica de si és perjudicial prendre Ibuprofè (antiinflamatori) (1),  perquè actua només en una via de la reacció inflamatòria (la de les ciclooxigenases(COX)), deixant lliure l’altra via que així s’amplifica, la de les Lipooxigenases, i a més a més, sembla que amplifica el receptor de la angiotensina 2, facilitant al virus l’atac. Es recomana tracta la febre amb Paracetamol.

(1) https://asscat-hepatitis.org/comunicado-oficial-de-la-direccion-general-de-sanidad-de-francia-sobre-el-uso-del-ibuprofeno-para-tratar-el-covid-19/

Hi ha professionals sanitaris que aconsellen tractaments amb corticosteroides, per tractar la inflamació, i així tancar les dues vies inflamatòries, però altres protocols no ho recomanen sobretot a l’inici dels símptomes. Igualment, hi ha discussió,  al produir-se petits trombes, la utilitat de  l’ús de l’aspirina, com antiagregant plaquetari, per fer més fluida la sang.

Fins ara s’està fent tractaments amb fàrmacs utilitzats pel VIH com el Lopinavir i Ritonavir, o pel  ébola com el Remdesivir, o per  la malària com la  Hidroxicloroquina.

Encara no es coneix suficientment  al virus per poder fer un tractament eficaç.

MMS (Miracle Mineral Solution)

Substància controvertida. Hi ha elogiadors i detractors. A l’Estat Espanyol està prohibida la seva venda.

Intentaré explicar-la d’una manera senzilla, per qui encara no la conegui, el que es diu a favor i en contra.

 

Què és?

El MMS és clorit sòdic o diòxid de sodi (ClNaO2). S’utilitza en una dissolució al 28% en aigua destil·lada. És molt diferent del lleixiu o l’hipoclorit de sodi (ClNaO).

Aquesta substància s’activa amb un àcid, essent el més freqüent l’àcid cítric o el clorhídric.

Si bé inicialment s’utilitzava l’àcid cítric, el fet que tingués mal sabor ha deixat pas a fer la mescla amb l’àcid clorhídric, de millor gust, i que sols presenta olor de clor.

La reacció així feta produeix un gas, el Diòxid de Clor (ClO2) i allibera Sodi (Na). Ara s’afegeix aigua i el gas (ClO2) satura l’aigua, que és la que està llesta per utilitzar. Què li passa al Na? Doncs que es combina amb part del Clor i es forma sal comú en molt poca quantitat.

MMS

Per a qui vulgui informació, deixo aquest enllaç, d’Andreas Kalcker, un dels principals divulgadors del MMS a Espanya.

https://www.youtube.com/watch?v=Tx3KYeprnvY

 

Quina acció té el Diòxid de Clor?:

És el que realment actua com a desinfectant, eliminant patògens.

 

Per a què s’utilitza?

Per fer potable l’aigua i desinfectar el medi ambient i estris, sense deixar residus tòxics.

Per eliminar bacteris, virus, fongs i paràsits que infecten els aliments i els que ens infecten a nosaltres i ens fan emmalaltir. Quan ingerim aquest gas dissolt en aigua actuarà com a germicida. També es pot fer servir per curar infeccions del bestiar i de les plantes de conreu.

De fet el MMS no cura, elimina la infecció, i és el cos el que pot així refer-se. Si per causa d’un estrès elevat, el teu sistema immunitari queda reduït i prolifera la càndida, el MMS matarà la càndida, però s’haurà de gestionar bé l’estrès perquè la candida no torni a fer mal.

També podria oxidar els metalls pesants dipositats al cos, i fer-los més fàcils d’eliminar.

 

És perjudicial per la salut?:

En dosis correctes és innocu. S’ha de prendre en dosis molt elevades per que sigui perillós.

Una vegada s’han oxidat els patògens o substàncies, els residus són H2O, CO2, Sal, i l’àcid hypochlor que actua com a estimulant del sistema immune, les mateixes cèl·lules defensives els fabriquen per matar els patògens, segons explica Andreas Kalcker en el seu llibre del MMS.

https://andreaskalcker.com/toxicidad/         Extracte de la web d’Andreas Kalcker

Existen cinco casos de intoxicación severa documentada con el precursor del dióxido de cloro, que es el clorito sódico de los cuales tres fueron intentos de suicidio fallidos tomando cantidades más de 100 veces por encima de lo expuesto en mi libro.

La toxicidad siempre depende de la cantidad, así que si ingiere una gran cantidad concentrada puede experimentar irritaciones, pero los tratamientos realizados por los voluntarios mencionados en este libro no exponen a cantidades suficientemente grandes como para dañar permanentemente su cuerpo. (No hay caso mortal documentado científicamente de intoxicación por ingestión de dióxido de cloro en la literatura científica. Probablemente induce vómito mucho antes de llegar a una cantidad crítica posible por ingestión.

Sí existen en la literatura casos de intoxicación con el precursor del dióxido, el clorito sódico, que no es la misma substancia.

En términos gastrointestinales hay un caso donde la ingestión de 10 g de clorito sódico (PMID: 8290712) (que es el equivalente a aproximadamente 832 gotas (!) de una solución de clorito sódico al 25% en una sola toma) disuelto en agua en un varón chino de 25 años causó nausea y vómitos con calambres abdominales con crisis hemolítica en un intento de suicidio frustrado. (*Lin and Lim 1993). Después de tres meses la función renal volvió a ser normal sin dejar daños permanentes.

Unos estudios sobre efectos hepáticos con humanos, revelaron que la dosis de 34 mg/kg (*Lubbers et al. 1981) no causaron efectos adversos hepáticos.

Existen hasta la fecha cinco casos de intoxicación severa documentada con el precursor del dióxido de cloro que es el clorito sódico, de lo cual tres fueron intentos de suicidio, donde los sujetos ingerían cantidades más de 100 veces por encima del lo expuesto en mi libro. Aunque hubo fallo hepático-renal, no dejó daños permanentes a ninguno de los casos descritos en el PubMed.

Se puede considerar una sustancia bastante dócil por una simple razón: ¿De cuántos medicamentos podemos tomar 100 veces la cantidad indicada sin morirnos? …son pocos, ni siquiera la Aspirina®…

Así que si quiere suicidarse… Busque otra substancia…

mms-cmo-usar-el-doxido-de-cloro-y-dietas-complementarias-1-638

 

Com mata els patògens?

El MMS és un poderós oxidant. Els elimina químicament. Els mata oxidant la seva membrana i, en el cas bacterià, no en fa resistència. Mata els virus destruint la càpsula i impedint-ne la reproducció, i els fongs i paràsits per mitjà de l’oxidació.

Es transporta fàcilment per la sang, fins a trobar patògens i terrenys acidificats on els podrà oxidar i així destruir.

Extracte de l’informe de l’Escola de Salut de la Universitat de Michigan

DIÓXIDO DE CLORO R.A. DeiningerA.AnchetaA.Ziegler Escuela de Salud PúblicaThe University of MichiganAnn Arbor, Michigan, EUA

4.1Acción microbicida. El dióxido de cloro es un desinfectante más potente que el cloro y la cloramina. El ozono tiene mayores efectos microbicidas, pero una capacidad de desinfección residual limitada. La investigación reciente en los Estados Unidos y Canadá demuestra que el dióxido de cloro destruye enterorvirus, E. coli y amebas y es efectivo contra los quistes de Cryptosporidium (Finch y otros, 1997).El dióxido de cloro existe en el agua como ClO2 (poca o ninguna disociación) y, por lo tanto, puede pasar a través de las membranas celulares de las bacterias y destruirlas (Junli y otros, 1997b). El efecto que tiene sobre los virus incluye su adsorción y penetración en la capa proteica de la cápside viral y su reacción con el RNA del virus. Como resultado, se daña la capacidad genética del virus (Junli y otros, 1997a). En comparación con el cloro, el dióxido de cloro puede ser más efectivo como desinfectante debido a que en el agua existe cloro en forma de HOCl u OCl- y, en consecuencia, las paredes de las células bacterianas se cargan negativamente y repelen estos compuestos, lo que genera una menor penetración y absorción del desinfectante a través de las membranas.

S’ha provat?

Hi ha països que ja l’estan utilitzant per fer potable l’aigua que arriba a les llars, per el seu consum.

Extracte de l’informe de l’Escola de Salut de la Universitat de Michigan

DIÓXIDO DE CLORO R.A. DeiningerA.AnchetaA.ZieglerEscuela de Salud PúblicaThe University of MichiganAnn Arbor, Michigan, EUA

La aceptación del dióxido de cloro como oxidante y desinfectante del agua potable en Estados Unidos ha crecido significativamente durante los 20 últimos años; varios cientos de plantas usan actualmente dióxido de cloro. En Europa, el uso del dióxido de cloro está generalizado; en Italia, más de 30% de las plantas de tratamiento de agua utilizan dióxido de cloro y en Alemania más de 10%. La ventaja principal del dióxido de cloro es que mejora el gusto y el olor, y reduce la formación de subproductos orgánicos, como los trihalometanos (THM). Además, el dióxido de cloro resulta efectivo en un amplio rango de valores de pH. Se espera que el uso de dióxido de cloro para desinfectar aguas potables siga aumentando en los Estados Unidos. Este documento describe el dióxido de cloro como un desinfectante alternativo efectivo para sistemas de agua potable.

 

També hi ha nombrosos relats de persones de tot el món que el consumeixen. (veure la revista Discovery Salud nº130 09/2010).

Com a exemple d’article pot servir: https://www.bbc.com/mundo/noticias/2015/01/150113_salud_dioxido_cloro_polemico_remedio_milagroso_lv

 

Què li passa a la nostra microbiota al prendre MMS?

No queda afectada. La nostra flora és bàsicament aeròbica (necessita oxigen) i un PH superior a 7. La flora patògena és anaeròbica (no necessita oxigen per viure) en la seva majoria, i té un PH àcid. El MMS, a l’aportar oxigen i un PH inferior a 7, elimina la flora que provoca malalties.

Per quines malalties ens pot ser útil?

La llista és enorme. De fet qualsevol patologia produïda per una infecció podria anar bé, ja sigui per bacteri, virus, fong o paràsit. Per anomenar algunes: la malària, dengue, tuberculosis, un refredat, piorrea, herpes, grip, càndida……..També per la seva aportació d’oxigen a les cèl·lules podria esta indicat en patologies que treballen en terreny àcid i sense oxigen com el càncer. I entrem en un terreny desconegut quan hi ha patologies que no se’n sap la seva causa, perquè podria anar bé o no (és el cas de l’autisme, que recentment ha sortit als mitjans de comunicació, i en el que el tractament amb el MMS es diu que podria millorar-lo si el causant  fos d’origen parasitari o d’acumulació de metalls pesants).

 

Quins efectes secundaris té?

Mal de cap, diarrees, vòmits, nàusees, dolors musculars. Això pot passar si el número de gotes no és adequat. És el que s’anomena reacció de Herxheimer. A l’actuar eliminant patògens, en el cas d’estar molt infectats, el MMS pot causar acumulació tòxica que el cos no podrà eliminar d’una manera ràpida per les seves vies de neteja (fetge i ronyó, bàsicament), i haurà de fer-ho amb vòmits i diarrees, que és la manera més eficient que té el cos per eliminar desfetes ràpidament. Per això, l’administració de gotes de MMS s’ha de fer d’una manera progressiva.

Cal tenir en compte que el gas no s’ha d’inhalar i que cal tenir cura de les substàncies abans de fer l’activació, evitant que hi hagi vessaments. Al fer-se l’activació del ClNaO2 amb àcid cítric o clorhídric, ja no presentarà problemes.

 

Història del descobriment?

El clorit de sodi, producte d’ús industrial per blanquejar, ja des de 1926 es va fer servir per a ús terapèutic, sense resultats positius. Després hi ha estudis del 1990 com a desinfectant.

Però va ser al 1996, que Jim Humble va descobrir per casualitat el Diòxid de Clor, a la selva de la Guayana, per tractar la malària. Dos anys després, estudiant les reaccions químiques, va veure que a l’afegir un àcid dèbil, com el vinagre o el cítric, es produïa el gas que, una vegada dissolt en aigua, era un poderós desinfectant. Va escriure un llibre: “El milagroso suplemento mineral del siglo XXI” on explicava la manera de produir-lo i el seu ús terapèutic. El va donar a conèixer a les autoritats, i va ser perseguit per pressions de lobbys, exiliant-se a Mèxic. Per tal que fos d’utilitat pública, va penjar el llibre a Internet gratuïtament.

portada

 

Per què esta prohibit a Espanya i a alguns països?

Perquè està considerat un medicament il·legal. De fet el diòxid de clor no és il·legal, però vendre’l com MMS, com a medicament, sí. Per vendre un fàrmac com a terapèutic s’han de fer molts estudis i assaigs clínics, i en productes que no es poden patentar i que a més a més tenen un cost econòmic molt reduït (perquè el mineral és molt fàcil d’obtenir) és difícil que algú ho faci. A part d’això, també l’Agència Espanyola de Medicaments, seguint indicacions del seu homònim del Canadà, el considera perillós pels efectes adversos com vòmits, diarrees, dolor abdominal, fallada renal i altres.

En tot cas, qualsevol medicament és perillós, el paracetamol mateix, segons la dosi, és letal.

A més, imaginem que el MMS fa la funció que hem descrit anteriorment. El negoci de les empreses farmacèutiques se’n aniria a norris. Aquest fet, el que sigui molt econòmic de fer i els poc contundents motius al·legats per prohibir-ho, fa molta pudor.

Aquest vídeo de la monja Teresa Forcades, és força interessant.

 

Què en diuen els seus detractors?

Que és il·lusori pensar que una substància serà tan selectiva de sols danyar els patògens, mentre que deixa en pau les cèl·lules bones.

Que al ser un poderós oxidant, el cos produiria radicals lliures (RL) que comportarien malalties, al patir un estrès oxidatiu. Els radicals lliures són responsables de l’envelliment i de diverses patologies, els quals el cos neutralitza amb antioxidants. Per tant,  no seria convenient produir més RL.

Que els efectes secundaris de vòmits, diarrees i altres són les proves que indiquen que és tòxic.

Deixo aquests enllaços per si algú vol buscar més informació.

https://www.infosalus.com/salud-investigacion/noticia-riesgos-mms-otras-pseudociencias-diarreas-vomitos-nauseas-deshidratacion-grave-20190814110436.html

https://www.atsdr.cdc.gov/es/phs/es_phs160.html

 

I fins aquí aquesta entrada al blog, que no pretén se objectiva, no ho és, però sí que vol qüestionar el que hi ha del MMS.

DISBIOSI INTESTINAL

Fa relativament poc vaig assistir a una conferència sobre la DI del Dr. Giacomo Pagliaro, biòleg i professor nutricionista de l’Università degli Studi di Urbino i de l’Università de Camerino a Itàlia.

Com a bon docent va tractar el tema d’una manera prou estructurada que fa més assimilables els conceptes que volia difondre, i que crec convenient transmetre en aquest blog.

La DI és una alteració de la flora intestinal.

intesti gros

Els bacteris formen el 90% del cos humà i sols el 10% restant és ADN humà. No podríem viure sense bacteris dins el cos i això ha fet replantejar recentment als investigadors el concepte d’aquesta microbiota. Actualment ja se la considera com un superorganisme, com un òrgan més del cos, com el fetge per exemple.

Cada persona té una flora bacteriana en proporcions diferents, ja des del moment del part, que és quan és comença a poblar l’intestí de bacteris. Serà diferent, doncs, la flora que s’assenti d’un part natural o d’una cesària, o també la que vingui per l’alletament matern o per llet artificial. Després, s’anirà transformant amb el pas del temps, de joves, adults i grans. Segons quin sigui l’entorn i l’estil de vida de la persona és produiran canvis en la seva composició.

Igualment, des de la boca fins l’anus hi ha una flora diferent en cada tram. L’intestí prim està poc colonitzat en una persona sana. En canvi, és en l’intestí gros on els bacteris són més abundants.

flora-candiasi

Aquí, a l’intestí gros, hi ha dos parts molt diferenciades. La part dreta, que és l’ascendent, hi viu un tipus de bacteris que en conjunt s’anomena flora fermentativa. S’alimenta d’hidrats de carboni i fibra no digerible i, al fermentar-los, s’obté Co2 i àcids grassos de cadena curta (AGCC), com l’àcid acètic, propiònic i butíric. Els AGCC fan que el PH, en aquesta part, sigui àcid entorn al 5-6. El trànsit fins el colon transvers és d’1 hora aproximadament.

A la part esquerra de l’intestí gros, la descendent, hi ha bacteris diferents, que pertanyen a la flora anomenada putrefactiva, i són principalment anaeròbiques (sense oxigen). S’alimenten de proteïnes i extreuen sofre dels aminoàcids, així com també amoníac o nitrogen entre d’altres. Els compostos que s’obtenen com l’indol, la cadaverina, putrescina i altres, son tòxics. Eleven el PH a 7. El trànsit del colon transvers fins l’anus pot ser de fins a 12 hores.

El colon transvers és el punt d’unió de les dues flores bacterianes. El trànsit és de 3 hores.

En una persona sana hi ha un equilibri entre les dues formacions bacterianes.

Per què és tan important la microbiota? En fa una fermentació de sucres i fibra no digerits elaborant AGCC, que són l’energia que utilitzaran les cèl·lules de la paret intestinal, els enteròcits, per regenerar-ne i fer una mucosa òptima; també ens protegeix de la colonització de bacteris patògens, el que s’anomena efecte barrera (si hi viuen les bones, no poden viure les altres); estimula i modela el sistema immunitari, promou la producció d’anticossos IgA; produeixen vitamines com la K , el grup B i en especial la B12, encara que aquesta no pot ser absorbida pel nostre organisme, sinó que el punt d’absorció és al final de l’intestí prim (és un dels problemes d’una alimentació vegana, sols els bacteris dels animals la produeixen amb cobalt, única forma de ser disponible).

Ara bé, imaginem que un agent extern modifica la flora, com per exemple una situació estressant, un tractament amb antibiòtics,…  o modifiquem la nostra dieta per un període curt de temps. En conseqüència, la microbiota tindrà certes alteracions. El Dr.Pagliaro posava un símil comparant-la amb el comportament d’un bancal de sardines, dons la microbiota actua com un ens unit, i en el cas d’un depredador proper, les sardines es separarien. És quan ha passat el perill que tornarien a ajuntar-se. El mateix passa amb la nostra flora intestinal: quan ha passat l’agent alterador, torna a la normalitat. Ara bé, si l’agent és persistent en el temps, el cas d’un estrès de llarga durada, una dieta vegana no equilibrada o qualsevol altre que es mantingui un cert temps, l’alteració de la microbiota, un vegada tornem a la normalitat, farà que la flora no pugui refer-se com abans. Els blocs de bacteris que s’han format tenen diferencies substancials i no es reconeixen com abans. Necessitaran temps, uns 2-3 mesos per normalitzar-se.

TIPUS DE DI:

-Disbiosi Intestí gros Fermentativa: En l’actualitat acostuma a ser la més freqüent, en la forma de gran proliferació bacteriana. La causa és una alimentació alta en cereals i vegetals, però baixa en proteïnes (típica d’una alimentació vegana, ja que és molt difícil de fer-la equilibrada). El pa d’avui en dia hi té molt a veure, al haver disminuït el temps de cocció i incrementar el llevat per reduir el temps fermentatiu de la pasta.

-Disbiosi Intestí gros Putrefactiva: En un alt creixement bacterià, l’alimentació és alta en proteïnes i baixa en fibra i hidrats.

SIBO: alt creixement bacterià fermentatiu en l’Intestí Prim. En aquest cas els bacteris fermentatius colonitzen exageradament la part distal de l’intestí prim.

EFECTES DE LA DI

trastornosdisbiosis

  • Diarrea, estrenyiment, poca extracció de nutrients, reducció del número d’espècies de microorganismes, que predisposarà a infeccions per agents patògens, és reduiran els efectes beneficiosos com l’elaboració de vitamina K i B12.
  • Alteració de la estructura cel·lular. La DI trenca l’enllaç dels enteròcits i obre una via de pas a substàncies, que si són relativament grans, faran perdre al sistema immunològic la tolerància i les tractarà com si fossin perilloses (és el cas de la celiaquia i les al·lèrgies). Això és el Síndrome de l’Intestí Permeable.

Aquí pot entrà en acció la Càndida, o un altre patogen, que quan troba una oportunitat, al trencar-se l’enllaç cel·lular, travessa la barrera fins al teixit connectiu i pot envair altres espais dels cos, amb gran toxicitat.

  • Es modifica el moc intestinal i hi ha canvis immunològics. És el Síndrome de l’Intestí Irritable

 

SÍMPTOMES DE LA DI

  • En la DI proliferativa Fermentativa, Sibo, Candidiasi: Al ser alliberats molts AGCC i CO2, el PH serà àcid, els bacteris creixeran ràpidament, augmenta la velocitat peristàltica, que farà anar amb més freqüència al bany fins produir diarrea. Les femtes no estaran del tot fetes. El Co2, al ser un gas, farà inflor durant tot el dia, amb un meteorisme no olorós.

En Candidiasi, la inflor serà més per la tarda que pel matí, i en el SIBO tan bon punt menges ja tens sensació de inflor.

Si palpem la part del colon ascendent, la dreta, hi ha dolor.

Extra intestinalment, pot haver-hi trastorns immunològics, de la pell, esgotament, astènia, baix rendiment esportiu, cistitis recidives i es redueix la capacitat intel·lectual, entre altres manifestacions.

  • En la DI proliferativa Putrefactiva: Baixa la velocitat peristàltica, i el creixement bacterià no és tan ràpid com la fermentativa. Hi ha estrenyiment, femtes dures, inflor, no pel Co2, sinó per l’amoníac i sulfhídric. El meteorisme serà olorós, problemes digestius, i dolor a la part esquerra (colon descendent), al palpar-lo.

Els símptomes extra intestinals són semblants al de la fermentativa.

TRACTAMENT

Segons el Dr. Pagliaro, per revertir una situació de DI fan falta de 2 a 3 mesos.

Bàsic: una dieta equilibrada. En DI proliferativa fermentativa no aconsella probiòtics, perquè augmentaria la flora fermentativa. En la DI proliferativa putrefactiva, sí, per combatre l’estrenyiment i per augmentar la flora fermentativa.

Treballa amb extractes vegetals, bàsicament olis essencials en forma de càpsules gastro- resistents, pels seus components antimicrobians, com és el cas dels OE de canyella, timó, clau, mentol i altres, que tenen un comportament molt semblant als antibiòtics però sense efectes secundaris.