Continuem tractant dos acceleradors més de l’envelliment, dels 14 enumerats per la naturòpata Victoria Baras.
- OBESITAT
El tema de l’obesitat és prou important perquè en parli exclusivament en una entrada . Faré aquí una petita síntesis.
Segons la OMS, l’obesitat és considerada com l’epidèmia del segle XXI, afectant a més del 30% de la població de molts països europeus. És habitual veure en persones obeses mals hàbits dietètics i sedentarisme. Hi ha una pèrdua important de qualitat de vida i d’envelliment. S’associa a la hipercolesterolèmia, triglicèrids alts, resistència a la insulina, diabetis II, patologies articulars per sobrepès, HTA, problemes cardiovasculars i altres. Totes aquestes disfuncions son prou importants per prendre’ns seriosament el tema de l’obesitat.
Però com podem saber que ja estem en sobrepès o que som obesos? Doncs, mitjançant el càlcul de l’Índex de Massa Corporal (IMC), amb l’objectiu de situar-nos en relació als paràmetres considerats saludables. La formula és dividir el pes pel quadrat de l’alçada en metres. Es considera normo pes si està entre 18 i 25; sobrepès entre 25 i 30 i més de 30, obesitat en diferents graus segons el valor. També ens hem de fixar en el perímetre abdominal, si el mesurem a nivell del melic, en homes no hauria de passar de 102cm i en dones 89. Si malauradament es sobrepassen aquests llindars, aquests són indicadors de risc cardiovascular més importants que el colesterol alt.
Abans que res, hem de tenir en compte el balanç energètic , és a dir, el que gastem en relació al que ingressem. Si ens volem aprimar, hem de reduir l’aportació calòrica o incrementar la despesa amb més activitat, per a que el balanç sigui negatiu.
Ara mirem qui és el responsable de l’obesitat. És la ingesta elevada d’hidrats de carboni, sobretot el sucre afegit de gran part dels productes del mercat, que convertits en glucosa i fructosa, fan una elevació de sucre en sang. El cos ha de treure aquest sucre de la sang produint insulina, a les cèl·lules del pàncrees. En presència d’insulina, es transportarà la glucosa a les cèl·lules de tot el cos per fer energia, i el sobrant s’utilitzarà per fer dipòsits de glicogen per si es necessita energia ràpidament, i es transformarà en greixos per si venen temps dolents.
És a dir, que quan ens prenem una llauna de Coca-Cola o una Pepsi , que porta uns 35 gr de sucre (uns 8 terrossos de sucre), quina bestiesa!!!, mirant la pel·lícula de la nit, el 50% aproximadament del sucre blanc (sacarosa) es glucosa i l’altre 50% es fructosa. La fructosa va quasi tota al fetge, i de moment, sí, de moment, no eleva la insulina. Per contra la glucosa va a sang i la insulina es dispara. Si la cèl·lula no vol més glucosa, total no és que es gasti molt veient la tele (bé el cervell agafa un 25% de la glucosa que hi ha en sang sense necessitar insulina, però tot i això sobrarà glucosa), la insulina la porta al fetge i en fa greix. La fructosa, que anava a ser convertida en glucosa, al veure que ja hi ha glucosa en sang, es transformarà en greix. Imagineu que li passarà a la fruita que mengem de postres? El seu contingut de fructosa acabarà en glicogen i si ja ni ha prou, en greix.
I un altra cosa, mentre hi hagi insulina alta en sang, el greixos mai, sí mai, sortiran del seu magatzem. És a dir, esmorzem cereals, melmelades, dolços, llet (sucres de ràpida assimilació) i fem una resposta insulínica ràpida; a mig matí com tenim gana (el sucre ja està tret) un “tentempie”, resposta més insulina; al dinar, si hi ha un bon plat de pasta, o patates o pizza i proteïna, resposta insulina; a la tarda el berenar, per exemple algun dolç , més insulina i per sopar més hidrats, resposta insulina. I quan gastem els greixos si durant tot el dia estem en el duet sucre-insulina? El que estem fent és desenvolupant resistència a la insulina, fetge gras, i la diabetis tard o d’hora arribarà. Sols ens queda el temps del dormir per a que la insulina baixi suficient perquè els greixos es puguin mobilitzar. I encara i així, hi ha molta gent que en despertar-se al matí, encara dona al mesurar-lo nivells alts de sucre per la resistència a la insulina.
Ja tractaré en un altre post de l’obesitat i el fet de ser dependents de carbohidrats i com s’hauria d’utilitzar els greixos com alternativa energètica, una dependència mixta de carbohidrats i greixos.
Que podem fer? Doncs exercici moderat, menjar aliments amb fibra per així alentir la disponibilitat del sucre, no prendre begudes ensucrades ni aliments processats amb sucre afegit, reduir els aliments d’alt índex glucèmic (cereals refinats, pasta, plàtan, arrels, patata, pa). Progressivament anar disminuint els hidrats de carboni i anar augmentant els greixos (els d’origen animal no haurien de passar del 10% de tots els greixos). Un bon esmorzar ha de tenir greixos i proteïna i molt pocs sucres, i aquest greixos si son d’animals (vol dir colesterol, sols existeix colesterol al regne animal) sempre al matí. Si hi ha un problema important d’obesitat cal plantejar-se una dieta cetogènica, en què l’aportació dels greixos passa del 80% de l’aportació calòrica diària i els carbohidrats queden molt reduïts, les proteïnes ni augmenten ni disminueixen, al voltant del 15%.
A tenir en compte que 100gr de sucres equivalen a 45gr. de greixos en termes calòrics.
Altres pautes que ens aniran bé serien menjar en més de 20 minuts per donar temps al cervell que capti la senyal que menges, sopar amb proteïnes i verdura, no en carbohidrats, la fruita millor fora dels menjars i no amb suc, millor menjar 3 cops al dia que 5 i controlar l’estrès perquè activa el cortisol que és hiperglucèmic.
6.TÒXICS
No crec que siguem conscients de la quantitat i varietat de tòxics a la que estem sotmesos en la nostra vida diària. Aquest món industrial en què vivim és una font de tòxics que es dipositen en els ecosistemes i que el cos humà acumula per estar a la part superior de la cadena tròfica.
A més, les petites substàncies ambientals que en petites dosis no es consideren tòxiques, al ser repetitives i acumulatives al nostre cos, esdevenen tòxiques i són font de malalties.
Veient el reportatge “Homo toxicus” ens podem fer una idea del problema. Aquest és l’enllaç a youtube:
Podem classificar els tòxics en exògens i endògens.
Dins els exògens hi ha:
-Els que els aliments actuen com a via d’entrada, com ara pesticides, herbicides, conservants, additius alimentaris, substancies de neteja, fàrmacs emprats en el bestiar…
-Disruptors endocrins o estrògens ambientals com el Bisfenol A i els Ptalatos, emprats en plàstic,s com les ampolles d’aigua, joguines…
-Hidrocarburs aromàtics policíclics (Haps): Productes de la combustió del carbó, petroli, gasolina. Sobretot si hi ha contacte amb la flama. En les barbacoes, pa i pizza al forn de llenya es fan compostos possiblement cancerígens.
– Les Acrilamides: Al cuinar aliments que porten midó, com les patates fregides, per sobre del 110°C. No hauríem de cuinar cap aliment per sobre d’aquesta temperatura.
-Metalls pesants: s’acumulen a diferents parts del cos, com el mercuri, arsènic, plom i alumini entre altres. Són font de nombroses disfuncions.
-Gasos: produïts per la industria, com el òxid de nitrogen, CO, diòxid de sofre…
Endògens: com a residus del metabolisme es produeixen una sèrie de tòxics que el cos, per mitjà dels seus òrgans emuntoris, excreta fora de l’organisme. Es produeix toxèmia quan aquests s’acumulen.
-Compostos microbians: metabòlits de les pròpies bactèries de l’organisme i patògenes, com les de la càndida.
-Compostos nitrogenats del metabolisme: amoníac, àcid úric, urea, creatinina.
-Excés d’estrògens: per una excessiva exposició a estrògens tant endògens com exògens.
-Radicals lliures: substàncies producte de l’oxidació que si el cos no pot controlar poden causar patologies degeneratives i envelliment. A part del metabolisme, hi ha situacions que els eleven com la contaminació ambiental, el tabac, dietes hipercalòriques o també les que porten pocs antioxidants, excessiva exposició als raigs solars, un excés d’exercici físic i el mateix procés d’envellir, entre altres.
-Fàrmacs: una vegada han fet la seva funció, s’han de desactivar i eliminar.
Com podem neutralitzar la toxèmia? En termes generals, a part de la teràpia antihomotòxica de Reckeweg comentada als dos primers posts, el que podem fer és mantenir els òrgans emuntoris el més nets possibles. Això passa sobre tot per depurar el fetge i ronyó. Pel fetge tenim plantes com el Card Marià, el Boldo, la Carxofera i la Dent de Lleó. Així mateix com el Glutatió és un depurador molt important pel fetge, convé aportar precursors per fabricar-lo, com l’àcid alfa lipòic, el Seleni, acetil cisteïna i vitamina C. També va molt bé menjar crucíferes (coliflor, col, bròquil, cols de Brussel·les). Pel ronyó, a part de beure suficient aigua de poc residu sec, es pot estimular la diüresis amb un brou depuratiu biològic de ceba i api, bullit 20 minuts. Es pren 2-3 tasses al dia durant 20-30 dies. També plantes com l’ Ortiga Grossa, la Cua de Cavall, el Té verd i l’Ortosifò. A tenir en compte que no es pot estimular la diüresis en persones amb arítmies. El tema, preocupant, de l’acumulació de metalls pesants es pot tractar amb coriandre, clorel·la, o àcid alfa lipòic entre altres, i serà objecte d’un post especial.
Ara bé, l’estrella de la depuració és el dejuni. Deixar que el cos pugui concentrar l’energia en eliminar tòxics, ja sigui hores o alguns dies, és el més efectiu. La millor manera és fer-ho només prenent aigua, encara que alguns ho fan amb brous o sucs. El sol fet de saltar-se el sopar una vegada a la setmana o l’esmorzar ja comporta uns grans beneficis pel cos.
Fins aquí aquest post, pròximament comentarem dos accelerador de l’envelliment més.
MIQUETES DE SALUT 