Substància controvertida. Hi ha elogiadors i detractors. A l’Estat Espanyol està prohibida la seva venda.
Intentaré explicar-la d’una manera senzilla, per qui encara no la conegui, el que es diu a favor i en contra.
Què és?
El MMS és clorit sòdic o diòxid de sodi (ClNaO2). S’utilitza en una dissolució al 28% en aigua destil·lada. És molt diferent del lleixiu o l’hipoclorit de sodi (ClNaO).
Aquesta substància s’activa amb un àcid, essent el més freqüent l’àcid cítric o el clorhídric.
Si bé inicialment s’utilitzava l’àcid cítric, el fet que tingués mal sabor ha deixat pas a fer la mescla amb l’àcid clorhídric, de millor gust, i que sols presenta olor de clor.
La reacció així feta produeix un gas, el Diòxid de Clor (ClO2) i allibera Sodi (Na). Ara s’afegeix aigua i el gas (ClO2) satura l’aigua, que és la que està llesta per utilitzar. Què li passa al Na? Doncs que es combina amb part del Clor i es forma sal comú en molt poca quantitat.
Per a qui vulgui informació, deixo aquest enllaç, d’Andreas Kalcker, un dels principals divulgadors del MMS a Espanya.
https://www.youtube.com/watch?v=Tx3KYeprnvY
Quina acció té el Diòxid de Clor?:
És el que realment actua com a desinfectant, eliminant patògens.
Per a què s’utilitza?
Per fer potable l’aigua i desinfectar el medi ambient i estris, sense deixar residus tòxics.
Per eliminar bacteris, virus, fongs i paràsits que infecten els aliments i els que ens infecten a nosaltres i ens fan emmalaltir. Quan ingerim aquest gas dissolt en aigua actuarà com a germicida. També es pot fer servir per curar infeccions del bestiar i de les plantes de conreu.
De fet el MMS no cura, elimina la infecció, i és el cos el que pot així refer-se. Si per causa d’un estrès elevat, el teu sistema immunitari queda reduït i prolifera la càndida, el MMS matarà la càndida, però s’haurà de gestionar bé l’estrès perquè la candida no torni a fer mal.
També podria oxidar els metalls pesants dipositats al cos, i fer-los més fàcils d’eliminar.
És perjudicial per la salut?:
En dosis correctes és innocu. S’ha de prendre en dosis molt elevades per que sigui perillós.
Una vegada s’han oxidat els patògens o substàncies, els residus són H2O, CO2, Sal, i l’àcid hypochlor que actua com a estimulant del sistema immune, les mateixes cèl·lules defensives els fabriquen per matar els patògens, segons explica Andreas Kalcker en el seu llibre del MMS.
https://andreaskalcker.com/toxicidad/ Extracte de la web d’Andreas Kalcker
Existen cinco casos de intoxicación severa documentada con el precursor del dióxido de cloro, que es el clorito sódico de los cuales tres fueron intentos de suicidio fallidos tomando cantidades más de 100 veces por encima de lo expuesto en mi libro.
La toxicidad siempre depende de la cantidad, así que si ingiere una gran cantidad concentrada puede experimentar irritaciones, pero los tratamientos realizados por los voluntarios mencionados en este libro no exponen a cantidades suficientemente grandes como para dañar permanentemente su cuerpo. (No hay caso mortal documentado científicamente de intoxicación por ingestión de dióxido de cloro en la literatura científica. Probablemente induce vómito mucho antes de llegar a una cantidad crítica posible por ingestión.
Sí existen en la literatura casos de intoxicación con el precursor del dióxido, el clorito sódico, que no es la misma substancia.
En términos gastrointestinales hay un caso donde la ingestión de 10 g de clorito sódico (PMID: 8290712) (que es el equivalente a aproximadamente 832 gotas (!) de una solución de clorito sódico al 25% en una sola toma) disuelto en agua en un varón chino de 25 años causó nausea y vómitos con calambres abdominales con crisis hemolítica en un intento de suicidio frustrado. (*Lin and Lim 1993). Después de tres meses la función renal volvió a ser normal sin dejar daños permanentes.
Unos estudios sobre efectos hepáticos con humanos, revelaron que la dosis de 34 mg/kg (*Lubbers et al. 1981) no causaron efectos adversos hepáticos.
Existen hasta la fecha cinco casos de intoxicación severa documentada con el precursor del dióxido de cloro que es el clorito sódico, de lo cual tres fueron intentos de suicidio, donde los sujetos ingerían cantidades más de 100 veces por encima del lo expuesto en mi libro. Aunque hubo fallo hepático-renal, no dejó daños permanentes a ninguno de los casos descritos en el PubMed.
Se puede considerar una sustancia bastante dócil por una simple razón: ¿De cuántos medicamentos podemos tomar 100 veces la cantidad indicada sin morirnos? …son pocos, ni siquiera la Aspirina®…
Así que si quiere suicidarse… Busque otra substancia…
Com mata els patògens?
El MMS és un poderós oxidant. Els elimina químicament. Els mata oxidant la seva membrana i, en el cas bacterià, no en fa resistència. Mata els virus destruint la càpsula i impedint-ne la reproducció, i els fongs i paràsits per mitjà de l’oxidació.
Es transporta fàcilment per la sang, fins a trobar patògens i terrenys acidificats on els podrà oxidar i així destruir.
Extracte de l’informe de l’Escola de Salut de la Universitat de Michigan
DIÓXIDO DE CLORO R.A. DeiningerA.AnchetaA.Ziegler Escuela de Salud PúblicaThe University of MichiganAnn Arbor, Michigan, EUA
4.1Acción microbicida. El dióxido de cloro es un desinfectante más potente que el cloro y la cloramina. El ozono tiene mayores efectos microbicidas, pero una capacidad de desinfección residual limitada. La investigación reciente en los Estados Unidos y Canadá demuestra que el dióxido de cloro destruye enterorvirus, E. coli y amebas y es efectivo contra los quistes de Cryptosporidium (Finch y otros, 1997).El dióxido de cloro existe en el agua como ClO2 (poca o ninguna disociación) y, por lo tanto, puede pasar a través de las membranas celulares de las bacterias y destruirlas (Junli y otros, 1997b). El efecto que tiene sobre los virus incluye su adsorción y penetración en la capa proteica de la cápside viral y su reacción con el RNA del virus. Como resultado, se daña la capacidad genética del virus (Junli y otros, 1997a). En comparación con el cloro, el dióxido de cloro puede ser más efectivo como desinfectante debido a que en el agua existe cloro en forma de HOCl u OCl- y, en consecuencia, las paredes de las células bacterianas se cargan negativamente y repelen estos compuestos, lo que genera una menor penetración y absorción del desinfectante a través de las membranas.
S’ha provat?
Hi ha països que ja l’estan utilitzant per fer potable l’aigua que arriba a les llars, per el seu consum.
Extracte de l’informe de l’Escola de Salut de la Universitat de Michigan
DIÓXIDO DE CLORO R.A. DeiningerA.AnchetaA.ZieglerEscuela de Salud PúblicaThe University of MichiganAnn Arbor, Michigan, EUA
La aceptación del dióxido de cloro como oxidante y desinfectante del agua potable en Estados Unidos ha crecido significativamente durante los 20 últimos años; varios cientos de plantas usan actualmente dióxido de cloro. En Europa, el uso del dióxido de cloro está generalizado; en Italia, más de 30% de las plantas de tratamiento de agua utilizan dióxido de cloro y en Alemania más de 10%. La ventaja principal del dióxido de cloro es que mejora el gusto y el olor, y reduce la formación de subproductos orgánicos, como los trihalometanos (THM). Además, el dióxido de cloro resulta efectivo en un amplio rango de valores de pH. Se espera que el uso de dióxido de cloro para desinfectar aguas potables siga aumentando en los Estados Unidos. Este documento describe el dióxido de cloro como un desinfectante alternativo efectivo para sistemas de agua potable.
També hi ha nombrosos relats de persones de tot el món que el consumeixen. (veure la revista Discovery Salud nº130 09/2010).
Com a exemple d’article pot servir: https://www.bbc.com/mundo/noticias/2015/01/150113_salud_dioxido_cloro_polemico_remedio_milagroso_lv
Què li passa a la nostra microbiota al prendre MMS?
No queda afectada. La nostra flora és bàsicament aeròbica (necessita oxigen) i un PH superior a 7. La flora patògena és anaeròbica (no necessita oxigen per viure) en la seva majoria, i té un PH àcid. El MMS, a l’aportar oxigen i un PH inferior a 7, elimina la flora que provoca malalties.
Per quines malalties ens pot ser útil?
La llista és enorme. De fet qualsevol patologia produïda per una infecció podria anar bé, ja sigui per bacteri, virus, fong o paràsit. Per anomenar algunes: la malària, dengue, tuberculosis, un refredat, piorrea, herpes, grip, càndida……..També per la seva aportació d’oxigen a les cèl·lules podria esta indicat en patologies que treballen en terreny àcid i sense oxigen com el càncer. I entrem en un terreny desconegut quan hi ha patologies que no se’n sap la seva causa, perquè podria anar bé o no (és el cas de l’autisme, que recentment ha sortit als mitjans de comunicació, i en el que el tractament amb el MMS es diu que podria millorar-lo si el causant fos d’origen parasitari o d’acumulació de metalls pesants).
Quins efectes secundaris té?
Mal de cap, diarrees, vòmits, nàusees, dolors musculars. Això pot passar si el número de gotes no és adequat. És el que s’anomena reacció de Herxheimer. A l’actuar eliminant patògens, en el cas d’estar molt infectats, el MMS pot causar acumulació tòxica que el cos no podrà eliminar d’una manera ràpida per les seves vies de neteja (fetge i ronyó, bàsicament), i haurà de fer-ho amb vòmits i diarrees, que és la manera més eficient que té el cos per eliminar desfetes ràpidament. Per això, l’administració de gotes de MMS s’ha de fer d’una manera progressiva.
Cal tenir en compte que el gas no s’ha d’inhalar i que cal tenir cura de les substàncies abans de fer l’activació, evitant que hi hagi vessaments. Al fer-se l’activació del ClNaO2 amb àcid cítric o clorhídric, ja no presentarà problemes.
Història del descobriment?
El clorit de sodi, producte d’ús industrial per blanquejar, ja des de 1926 es va fer servir per a ús terapèutic, sense resultats positius. Després hi ha estudis del 1990 com a desinfectant.
Però va ser al 1996, que Jim Humble va descobrir per casualitat el Diòxid de Clor, a la selva de la Guayana, per tractar la malària. Dos anys després, estudiant les reaccions químiques, va veure que a l’afegir un àcid dèbil, com el vinagre o el cítric, es produïa el gas que, una vegada dissolt en aigua, era un poderós desinfectant. Va escriure un llibre: “El milagroso suplemento mineral del siglo XXI” on explicava la manera de produir-lo i el seu ús terapèutic. El va donar a conèixer a les autoritats, i va ser perseguit per pressions de lobbys, exiliant-se a Mèxic. Per tal que fos d’utilitat pública, va penjar el llibre a Internet gratuïtament.
Per què esta prohibit a Espanya i a alguns països?
Perquè està considerat un medicament il·legal. De fet el diòxid de clor no és il·legal, però vendre’l com MMS, com a medicament, sí. Per vendre un fàrmac com a terapèutic s’han de fer molts estudis i assaigs clínics, i en productes que no es poden patentar i que a més a més tenen un cost econòmic molt reduït (perquè el mineral és molt fàcil d’obtenir) és difícil que algú ho faci. A part d’això, també l’Agència Espanyola de Medicaments, seguint indicacions del seu homònim del Canadà, el considera perillós pels efectes adversos com vòmits, diarrees, dolor abdominal, fallada renal i altres.
En tot cas, qualsevol medicament és perillós, el paracetamol mateix, segons la dosi, és letal.
A més, imaginem que el MMS fa la funció que hem descrit anteriorment. El negoci de les empreses farmacèutiques se’n aniria a norris. Aquest fet, el que sigui molt econòmic de fer i els poc contundents motius al·legats per prohibir-ho, fa molta pudor.
Aquest vídeo de la monja Teresa Forcades, és força interessant.
Què en diuen els seus detractors?
Que és il·lusori pensar que una substància serà tan selectiva de sols danyar els patògens, mentre que deixa en pau les cèl·lules bones.
Que al ser un poderós oxidant, el cos produiria radicals lliures (RL) que comportarien malalties, al patir un estrès oxidatiu. Els radicals lliures són responsables de l’envelliment i de diverses patologies, els quals el cos neutralitza amb antioxidants. Per tant, no seria convenient produir més RL.
Que els efectes secundaris de vòmits, diarrees i altres són les proves que indiquen que és tòxic.
Deixo aquests enllaços per si algú vol buscar més informació.
https://www.atsdr.cdc.gov/es/phs/es_phs160.html
I fins aquí aquesta entrada al blog, que no pretén se objectiva, no ho és, però sí que vol qüestionar el que hi ha del MMS.
MIQUETES DE SALUT 