COLESTEROL. Millor alt que baix?

Intentaré aclarir alguns conceptes del colesterol, i el perquè és bo que estigui alt.

Bàsicament hi ha tres tipus de greixos al cos: El colesterol, els triglicèrids i els fosfolípids. Deixant de banda aquest últim,produït pel fetge i que forma part de les membranes de les cèl·lules, comentaré aquí el paper del colesterol i dels triglicèrids (TG).

Colesterol: Sols existeix al regne animal. El fetge el fabrica en un 85% aproximadament i la resta la ingerim en la dieta.Ara bé, aquesta producció esta lligada al consum: si en mengem més, el fetge en fabrica menys. Si un menja 4 ous en un sol dia, és possible que el colesterol s’elevi una mica, però si un pren 1 o 2 ous cada dia (el rovell d’ou és molt ric en colesterol) el fetge en fabricarà menys i no pujarà més. És aconsellable  que si es prenen aliments amb un alt colesterol sigui pel matí, que és quan s’utilitzarà bé.

Per a què serveix?

  • Forma part de les membranes cel·lulars, junt amb els fosfolípids. La seva relació afectarà a la fluïdesa de la membrana. Són membranes liposolubles, afortunadament, perquè si fossin solubles en aigua, al fer-nos un bany de mar entraria aigua per tot arreu i …
  • El cervell, que té el 2% del pes corporal, té un 25% del colesterol. Un nivell baix afecta a la claredat mental.Per sota de 160 és perillós, amb tendències suïcides. Amb un nivell alt es viu més i amb més lucidesa.
  • El necessiten les suprarenals i les gònades per fabricar hormones com la testosterona, progesterona, estrògens, cortisol o aldosterona.
  • El que està dipositat a la capa còrnia de la pell,al rebre raigs UV del Sol, fa Vitamina D, tan necessària pel metabolisme del calci i el fòsfor.
  • Forma els àcids biliars, que faran possible la digestió dels greixos, i l’absorció de les vitamines liposolubles (A,E,K,D). Sense colesterol no hi aquestes vitamines.
  • És un reparador de danys  vasculars. A mida que envellim, els nivells de colesterol augmenten i intenten evitar la inflamació vascular.
  • En nivells alts té acció antitumoral en el càncer de mama.
  • Sense colesterol no podríem viure.

TRIGLICÈRIDS (TG): És el magatzem d’energia. Estan dipositats per ser utilitzats quan les cèl·lules del cos demanin energia. Com que el nostre sistema metabòlic ve del Paleolític, on la ingesta de sucres era molt reduïda, l’energia que necessitaven venia per les reserves de TG durant el període entre menjars, que podia ser més o menys llarg. Actualment al Neolític, i sobretot des de la industrialització de l’alimentació, les possibilitats de menjar sucres són molt elevades i subministrem energia al cos en forma de hidrats de carboni  (sucres): ens fem carbo-dependents. Entre menjars ja no utilitzem els TG, ens ve la gana i li donem sucre.

VIATJANT AMB ELS GREIXOS: La carn, els ous, el bacó, la mantega, el peix, els olis, l’alvocat….. tot el greix que porten és emulsionat per la bilis a l’intestí, agafat per les vellositats i traspassat al vasos limfàtics en forma de TG i colesterol. Són transportats per hipotètics vaixells que es diuen Quilomicrons. Sense passar pel fetge els dipositen al sistema venós, per a ser utilitzats com a font d’ energia. El cor i la musculatura de l’esquelet els poden agafar i fer-los servir.D’aquesta manera surt el greix del vasos. És clar que, actualment, com que la sang porta grans quantitats de sucre, els òrgans i la musculatura agafen la glucosa com a energia, perquè el sucre en quantitat alta és un verí perillós, donant com a resultat que els greixos es quedin circulant en sang. El sobrant va al fetge i als dipòsits de reserva.

És curiós que una de les dietes en que més es perd pes és menjant greixos.Amb les proteïnes necessàries i quasi res de sucres, és l’anomenada dieta cetogènica, en que en l’oxidació dels greixos es formen cossos cetònics que no és poden acumular al cos. Un altra dieta, l’anomenada LowCarb,  permet una mica de sucres però l’aportació de calories principal continuen essent els greixos i és més assequible de fer, més que no pas l’exigent dieta ceto. Les dues dietes són bones per baixar el sucre en sang i evitar patologies associades al sucre i a la insulina altes.

UN PROBLEMA MODERN: ELS SUCRES. Hi ha sucre per tot arreu. Begudes ensucrades, cereals, llegums, arròs, pasta, pa, patates,fruita, pastisseria industrial… Uns més que altres fan pujar el nivell de glucosa en sang i el pàncrees ha de treballar força, produint insulina per treure-la de la sang i donar-la a les cèl·lules. Un nivell alt de sucre en sang dia a dia, correspon a un nivell alt d’insulina dia a dia.Això crea resistència cel·lular a la insulina, les pobres cèl·lules ja no poden ingerir més sucre iel sucre en sang és, gràcies a la insulina, transportat al fetge per fer reserves…clar,TRIGLICÈRIDS. Però es que si hi ha insulina alta en sang, s’impedeix que els TG surtin del seu magatzem i no es puguin utilitzar, al contrari a més sucre, més insulina i més TG. Imagina’t la situació: la insulina ha pogut treure el sucre de la sang o bé col·locada a les cèl·lules o al fetge. Es detecta que queda poc sucre en sang i es dispara l’hormona de la gana quan encara hi ha un nivell altet de insulina, desitges sucre com sigui i el pastís de poma no et dura res. I si mengessis greix? Primer, és saciant; segon, no puja la insulina, per tant el nivell d’aquesta cau i les reserves poden sortir per ser utilitzades. Ara bé la condició de menjar greix és que no s’acompanyi  amb menjar que porti hidrats, un ou ferrat sense pa.

Per tancar aquest apartat dir que la fructosa, sucre que va directament al fetge, responsable del fetge gras, i de la que es faran TG, és un sucre a vigilar. Alts TG en dejú és patològic i responsables de la síndrome metabòlica.

ELS TRANSPORTADORS DELS GREIXOS:Després que el Quilomicrons ja han fet la seva feina, una altra flota de vaixells de càrrega s’encarregarà, mitjançant les artèries i les venes, de fer circular el colesterol i el TG per portar-ho on és necessari.Són lipoproteïnes que les fa el fetge i que segur que d’algunes n’hem sentit a parlar.

Es tracta del LDL, del HDL, del VLDL, del IDL i del sdLDL

VLDL: de mida grossa i molt baixa densitat. Porta uns 80% de TG i un 20% de colesterol. Però romanen molt poques hores, enseguida van deixant càrrega i es desinflen.

IDL: De densitat intermèdia, amb menys TG imés concentració de colesterol.

LDL: té el sobrenom de “el dolent”. De baixa densitat, provenen dels IDL. Estan de 2-3 dies voltant per la sang abans de tornar al fetge per ser reciclats. Si així fos, la feina seria la correcta i el sobrenom no li escau. Aquests LDL encara suficientment grans i no gaire densos son bons. Una part es poden convertir en sdLDL(smalldense LDL) que són petits i dens, i estan més dies circulant pels vasos. Aquests són els perillosos. Estan malmesos, oxidats, i no poden entrar al fetge. Seran destruïts pel sistema immunològic amb reaccions inflamatòries que són les que poden fer les plaques d’ateroma que comprometen la salut cardiovascular. (1)

En un situació actual molt normal, com és que el sucre i la insulina estan constantment a nivells alts, el LDL viatja sense que les cèl·lules li agafin la càrrega, en tenen suficient de sucre per nodrir-se’n,i això farà que estiguin més temps circulant, més temps per fer-se malbé atacats pel sucre, els radicals lliures, oxidats, i es convertirà en sdLDL  per culpa de tenir un metabolisme dependent dels sucres.

Com puc saber si els meus LDL són dels bons o hi ha molts sdLDL? Abans de contestar, he de dir quatre coses del HDL.

HDL: Té el sobrenom de “el bo”. Alta densitat. És un bon administrador, recull el colesterol sobrant dels teixits i cèl·lules i els distribueix, regula l’intercanvi entre les diferents lipoproteïnes, porta el colesterol on les cèl·lules no poden produir-lo, com ara les suprarenals i les gònades (aquesta funció també la fa el LDL), té una acció antioxidant prevenint l’oxidació del sdLDL i una molt important, pot retirar el colesterol malmès enganxat a les parets vasculars que estan fent la inflamació que acabarà en ateroma. Per tant, sí que li escau el sobrenom i es una garantia el fet de tenir-lo molt alt. En una situació d’alts TG, aquests utilitzaran el HDL i hi hauran menys de bons per fer les feines que han de fer.

DADES PRÀCTIQUES:

Contestant la pregunta d’abans: amb el TG i el HDL es pot saber si els LDL que tinc són bons o hi ha massa de sdLDL. També es pot saber mitjançant  anàlisis  especials que no estan a l’abast de tothom.

Si els TG estan alts i els HDL baixos, indica que els sdLDL seran alts, implicant per tant risc cardiovascular. (1)

En analítica de sang, si els TG estan per sobre de 130-150 mg/dl, els sdLDL estaran alts, (risc);TG per sota de 100 hi hauran pocs sdLDL, i TG per sota de 80 no hi han sdLDL.

A més si el HDL esta per sobra de 55-60 mg/dl el LDL es del bo.

Per saber si un té una bona situació de greixos, cal dividir el Colesterol total entre el HDL i obtenir un resultat de menys de 4,5-5.

Com obtenir HDL alts? Alimentar-se de greixos naturals saludables, principalment no saturatsi baixar el consum de sucres, sobretot refinats.

Per què tenim el TG alts? Per sobrepès i obesitat, per excés d’alcohol, per menjar molts carbohidrats, pel tabac, per prendre fàrmacs com els betabloquejants, corticoides o estrògens, per genètica, per patologies com ara hipotiroïdisme, diabetis, insuficiència renal.

RESUM:

No s’ha demostrat que els greixos saturats de la dieta siguin els causants de patologies cardiovasculars. (2)

Els greixos saturats naturals són bons. El greixos processats per la industria alimentària s’han d’excloure de la dieta.

La quantitat de colesterol total, encara que arribi a 300 o més, no té perquè ser preocupant. Seria preocupant si hi ha molt de sdLDL.

On hem de posar atenció és als nivells de Triglicèrids i situar-los per sota de 80 i als nivells del HDL que estiguin per sobre de 60. Això farà que el colesterol circulant sigui de bona qualitat i no presenti risc cardiovascular.

Això s’aconsegueix menjant pocs sucres, molt poc menjar processat (normalment porten greixos trans hidrogenats i olis vegetals amb alta quantitat de omega 6 que és inflamatori), menjar bons greixos saludables i una mica d’exercici. Així no farà falta prendre estatines, reservades només als qui presentin patologies genètiques de trastorns dels greixos.

Conclusió: el colesterol és bo, el LDL és bo. El dolent es el sdLDL malmès per alts TG per l’excés de consum de sucres.

Referencies:

– (1)Dr.Ken Sikaris

– (2)Dra. Siri Tarino (metaanàlisi epidemiològic)

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/20071648/

– Dr. Jorge Garcia-Dihinx

-LDL pequeña y densa en adultos y su relación con factores de riesgo cardiovascular tradicionales: Valerie Castillo1, Francys Colina1, Emilia Barrios1,2, Milagros Espinoza1,3, Ulises Leal4,5, Nelina Ruiz6,7.

– Lipoproteínas modificadas como marcadores de riesgo cardiovascular en la diabetes mellitus

Modified lipoproteins as biomarkers of cardiovascular risk in diabetes mellitus

José Luis Sánchez-Quesada, Antonio Pérez

a) Grupo de Bioquímica Cardiovascular, Instituto de Investigación Biomédica Sant Pau, Barcelona, España. b) Servicio de Endocrinología y Nutrición, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona, España. c) Centro de Investigación Biomédica en Red de Diabetes y Enfermedades Metabólicas Asociadas, España

https://www.elsevier.es/es-revista-endocrinologia-nutricion-12-articulo-lipoproteinas-modificadas-como-marcadores-riesgo-S1575092213000454